Fer el “clic”

L’he sentit anomenar de moltes maneres. Per exemple famòvil, clip, clit, nino o magiclic, però a casa meva era el clic. Vaja, els clics! Entre ma germà (1987) i jo (1982) n’havíem arribat a tenir prop de tres-cents ben bé. Fa uns dies, va aparèixer un d’ells damunt d’un llibre de la biblioteca familiar. Què fos un títol de Miguel de Unamuno poc hi te a veure en el desenllaç, però era una dada que si més no em va quedar a la retina. Estava palplantat o seria millor dir palplantada -ja que era femella- amb aquell color lluent de plàstic del que està fet. Caracteritzada a més amb un plec rígid de faldilla blava i uns leggins blancs que li cobrien també els botins. Aquesta figura de la família del grup empresarial bavarès Brandstätter té una particularitat que ja de marrec m’atreia com l’agulla al nord: els seus pentinats eren intercanviables. Cosa, la de la perruqueria estàtica, que permetia canviar de cuir capil·lar a cada un dels teus homenets de la mà de grapa. Amb un simple ‘clic’ (vés per on!) feies metxes, extensions, crepats i fins i tot

Feu neteja!

Sempre és un bon moment per re-inventar-se a un mateix. I avui, espantat per les bombes que cauen a l’altre costat de planeta, em veig forçat, per circumstàncies més properes, a fer un canvi vital i buscar nous camins que em portin a millors horitzons. Per això i, seguint les indicacions del meu coach personal, he decidit començar de nou trencant amb tot allò que em lliga amb el passat i que no em deixa volar a la velocitat de creuer que es suposa. Vull dir que m’estic desprenent d’aquells bens materials que no em serveixen de res ja que ja han complert la seva missió (bàsicament em refereixo a aquells objectes que em recorden a qui vull oblidar…). Llibres, CDs, cassettes, revistes, quadres, làmpares, posavasos, mugs, fotos, postals, cartes, dibuixos, figures, souvenirs, caixes, més caixes… muntanyes de records. Tot ocupa lloc físic i mental i per això m’han recomanat que deixi lliures aquests espais per, d’aquesta manera, poder tornar a omplir-los. Perquè… què ens aporta mantenir coses velles? què guanyem tenint i amuntegant desenes i desenes de coses? Res! Hem de fer un plantejament similar al que fem amb la roba. A que quan la roba ha passat de moda o bé quan ens ha quedat petita, la llancem o la regalem als pobres? Doncs amb la resta de trastes que

El link dels seus ulls o la referència de la seva mirada

Devien ser la seva mare i la seva tieta. O devien ser la germana i la cosina gran (vegeu www.infocorazon.com). Qui eren elles dues tant li fa. La qüestió és que la tercera era ella (vegeu www.imdb.com). Saltironejant i cantant una cançó infantil (vegeu http://pelsnens.blogspot.com/) per sota el nas esperava com les dues adultes recollien calés de “La Caixa” (vegeu www.lacaixa.es). Però com sempre i com se’ns recomana quan escrivim (vegeu www.23catalans.com), contextualitzem i ubiquem la situació (vegeu www.auladeescritores.com):

Dilluns pre Sant Jordi (vegeu www.gencat.cat). Barri de la Barceloneta (vegeu www.bcn.es). 15.20 hores (vegeu www.swatch.com). Camino amb pas lent però ferm direcció la parada de metro de la línia groga (vegeu www.tmb.net). Encara degusto entre les genives i la llengua el sabor tipus menta silvestre de la pasta de dents (vegeu www.licordelpolo.es) i duc el cabell humitejat de la dutxa (vegeu www.hys.es i www.aiguesdebarcelona.es).Vesteixo molt còmode però amb certa elegància ja que em dirigeixo a un destí que ho requereix (vegeu www.carhartt.com i www.loreakmendian.com). Avui, no tinc el dia però m’estic esforçant (vegeu www.facebook.com). Porto un llibre per llegir mentre duri el curt trajecte (“Com mirar la tele sense prendre mal”. Piti Espanyol. Pagès editors, 2009). Mentre camino, rumio la secció de demà (“El Grau al Cul” amb un servidor. Dimarts i dijous a les 9.20 hores aproximadament) al Fricandó matiner de RAC 105 amb en

Sense sentit

Aquesta preposició diuen que expressa relacions que denoten exclusió, mancança, privació absoluta. Sense sostre, sense títol, sense faltes, sense fronteres, sense fum, sense joguines, sense embuts, sense fils, sense barreres, sense nom, sense autoritat, sense soroll, sense límits, sense vergonya, sense diners, sense estat, sense sal, sense papers, sense resposta, sense categoria, sense motius, sense incidents, sense gluten, sense cap ni peus, sense fi, sense perdó, sense classificar, sense permís, sense fiança, sense suar, sense llàgrimes, sense parar, sense cotxes, sense identitat, sense paraules, sense mirada, sense esforç, sense carnet, sense violència, sense llum, sense ànim de lucre, sense pena ni gloria, sense feina, sense parella, sense precedents, sense cor, sense fer ganyotes, sense sentit de l’humor, sense brillar, sense so ni to, sense memòria, sense tu, sense terra, sense aval. Tots aquests mots tenen una relació d’exclusió, mancança o privació absoluta amb la preposició que els precedeix. Sense és res, amb

Jugar-se-la

Episodi 1. El joc dels desitjos. L’últim cap d’any ha estat diferent. Per molts motius, però sobretot per un (potser hauria d’escriure aquest article indefinit amb majúscula –Un-). Posem-nos en situació: Nit del trenta-u de desembre. Sopar d’amics càlid (sense escarafalls, sense presses i el més important, sense cotilló. Gràcies!). Arriben les campanades, el raïm i el nou any. Just després juguem a buscar un concepte en un sol mot que resumeixi el desig pels propers 365 dies. No recordo les paraules de la resta. El Raïmat rosat comença a fer el seu efecte. Bé, sols recordo el d’una noia de Premià que diu el meu nom (premonitori?). Van passant els torns i tothom va dient fins que em toca a mi. Dic ‘tovallola’. Silenci a la sala que demana explicacions a

Sóc bradicàrdic, una contrasenya i a sobre, tinc facebook

Moltes vegades em sento un noningú. Com si fes equilibris al marge d’una línia traçada a terra. Com un nàufrag que el rescaten cinc anys després de l’accident. Tinc molts cops la necessitat de comprar-me una pilota de voleibol i pintar-li uns ulls i una boca i batejar-la amb el nom de Wilson. Em passa normalment quan fa molt fred. Deu ser que estic aletargat com els óssos dels Pirineus. Tot i que aquest hivern ja no estic aïllat. Ja sóc algú. Sóc integrant del facebook. Tinc amics, amics d’amics i amics desconeguts que volen ser amics meus. Algunes de les meves intimitats s’airegen a la babalà i a més, certs snobs (que se’m copien les ulleres) em critiquen per caure en la temptació de fer-me soci d’aquesta xarxa social d’amics. Ah! I per més inri, se m’inunda el correu d’avisos quan algú –ben intencionat, és clar- m’escriu al mur. Tot plegat, molt bonic! En vista de tanta contradicció estic pensant seriosament tornar a ser un noningú i deixar de banda aquesta opció que em brinda internet de reunir-me de nou amb els meus companys de l’E.G.B. Sincerament ho

Nou procediment per robar cotxes

M’agradaria penjar-vos el mail que em va passar (de forma personal) un conegut regidor d’ajuntament lleidatà i que a ell li havia enviat un no-menys-popular directiu de consell comarcal esportiu. El correu deia textualment així (copypasting): "Imagina que vas a buscar el teu cotxe que has deixat aparcat; obres la porta, entres, poses el seguro a les portes, encens el motor i poses la marxa endarera. ¿No ho fas sempre així? Mires a la finestra de darrera pel mirall retrovisor i veus una fulla de paper gran enganxada al vidre posterior. Llavors poses la palanca en punt mort, obres la porta i baixes del cotxe per treure el paper (o el que sigui) que t’obstrueix la visió. Quan arribes a la part posterior, apareix el lladre de sobte, entra i se’n va amb el teu automòbil –el motor estava encès, el teu maletí, bossa o cartera estaven a dins- i pràcticament t’atropella en la