Tot un clàssic

La terrassa del París La psicodelia de la creu de la farmàcia de guàrdia, combinada amb el groc de les faroles i el blau del banc de Sabadell donen a la terrassa del Paris un aire chill out més propi d’una terrassa eivissenca que d’un bar al mig de Prat de Riba. En Sisco, regent del local, hostaler des d’abans de nàixer, culé apassionat, sempre té algun comentari al disparador que depenent de l’humor que toqui aquell dia pot ser divertit o ofendós, els que el coneixem ja sabem quant donar-li bola o passar. És un lloc agradable per fer-hi petar la xerrada. A la nit gairebé sempre i corre una brisa que ajuda a baixar la temperatura de la mes variopinta col·lecció d’essers humans que ocupen el ja caduc mobiliari de terrassa

Restaurant Cassia

Feia dies que el meu amic Miquel insistia en portar-me a un restaurant “on es menja excel·lentment bé”. Avui, derrotat per la temperatura d’un dels dies més calorosos de l’estiu lleidatà m’he decidit per acceptar la seva proposta i m’he deixat caure pel Restaurant Cassia del Joan Burgués. Només entrar per la porta ja respires l’harmonia de la decoració, rotllo zen, on l’ordre i la simetria fan que el local tingui un aspecte tremendament acollidor. La taula que ens ha tocat, per 4 comensals, parada amb mantells compartits, presentava una disposició molt ordenada de coberteria i cristalleria (ambdues molt correctes). Pel meu gust, les cadires un pelet incòmodes, però ja se sap, a vegades deixes que l’estètica superi lo confortable (encara que en termes de rendiment econòmic l’empresari ha de buscar la rotació i el que es procura

Associacions gastronòmiques?

M’he estat informant sobre una sèrie d’associacions gastronòmiques, socials i culturals lleidatanes a fi i efecte de poder potenciar les meves activitats socio-culturals, ja que fa poc que he arribat a la capital del Segrià i en cap moment m’he pogut integrar “de facto” en cap associació “progressista”. De fet, un cop analitzades diverses d’aquestes associacions m’adono que moltes d’aquestes són misògines, és a dir, que estan formades única i exclusivament per homes. Això realment em preocupa, ja que a la meva ciutat natal (avançada, multiracial, multicultural, polifacètica) no hi cabria en cap ment el fet que una dona no pogués formar part d’una Associació pel sol fet d’haver nascut amb el sexe equivocat. No obstant, he trobat una escola de “puntillaires” on em podré apuntar sense cap mena de problema. En quin any estem a Lleida? Voleu fer

Jimmy Carter visita el Castell de Lleida

Assegura la premsa local (el Segre, per ser més exactes) que el cap de setmana passat, l’expresident dels Estats d’Units d’Amèrica, Jimmy Carter, va visitar la Seu Vella de Lleida. El rotatiu amb nom de riu assegura que la visita del terratinent cacauer georgià va ser de caire privat i que corresponia a una escapadeta dins les seves vacances estivals. Pel que sembla va signar el llibre de visites tot escribint-hi: “Beautiful, Peaceful” (=bonica, tranquil·la), en lloc dels clàssics “Visca el Lleida” o “Què guapo sóc” amb els que jo acostumo a signar. És bonic saber que un personatge tan important com en Carter (tot un premi Nobel de la Pau) va tenir la sensibilitat de voler visitar el nostre castell. Però pel que tinc entès el bo d’en Carter és un

El barco del amor

Una vintena de paisans lleidatans s’han apuntat al creuer per a solters i solterons (actualment coneguts com a singles) que organitza l’empresa especialitzada en aquest tipus d’events: Viajes Nones. Aquesta interessant opció vacacional està adreçada a persones sense parella d’entre 30 i 50 anys i que, com asseguren els organitzadors, tinguin moltes ganes de marxa i bon rotllo. El Monterrey (nom de l’embarcació i de la capital de Nuevo León, México) sortirà de Venècia el 3 de setembre tot fent escala a Venècia, Dubrovnik, el Pireu, Mykonos, Santorini i Rodas, per arribar a Estambul el dia 9. Sense massa experiència en aquest d’events només puc pronosticar que el vaixell, amb tota certesa, es convertirà en un barco tipus de guerra en el que tots

A Lleida en català, si us plau

Casualment ahir vaig estar en un local que hi ha al centre de la nostra ciutat, on es serveixen una sèrie de menjars típics d’Espanya, per exemple pernil de ibèric, els típics “callos”… A la meva vora, un home lleidatà molt mal educat demanava al cambrer que el pa que li acompanyava la seva ració de pernil fos sucat amb tomata, però no va saber demanar-ho (també hi ha lleidatans molt mal educats) ja que es va mostrar violent, agressiu, i prepotent. El cambrer, d’origen aragonès, es va mostrar indignat, i va començar, sense raó aparent a dir que ell no entenia aquest idioma, i que “Si quiere que le atienda, hable bien, por favor…”. Jo, discret i prudent, em vaig posar a parlar amb aquest idioma tan estrany que representava ser el català per aquest cambrer, per veure si realment no parlàvem bé el catalans, però