El progrés

Cada quatre o cinc setmanes tinc la mania/costum d’anar a la perruqueria o, com dèiem abans, d’anar al barber. Al llarg de la meva vida he visitat a molts talla-pèls ja que, des de sempre, he lluït una exuberant melena que m’ha exigit les millors tisores. El Fernando, el Marcelo (Jesús i Orgaz), el Mata, l’Abel, el Quimet & Ventura, l’Oriol, Pagès, Llongueras… tots m’han tractat molt bé i de tots guardo excel·lents records però, com passa en tot a la vida, arriba un moment que un vol algo més. I quan s’acaba la xispa, el millor és buscar unes noves il·lusions en altres llocs. Per això he seguit la recomanació d’un amic i he demanat hora al Cebado (més concretament a l’establiment de la Plaça Catalunya) per veure què passava. Per provar. No volia res seriós… només buscava algú per oblidar-me de l’anterior… I no m’he equivocat, no. Només entrar una encantadora recepcionista m’ha donat la benvinguda amb la més cordial de les rialles i m’ha convidat a treure’m la jaqueta alhora que em cedia una lluent bata de color blanc. Eren 13’30 hores i la situació començava a ser molt favorable. Tot estava disposat per crear un ambient propici per iniciar una relació. Música ambiental (ambient) que empastava