Nelson… Porta la cartera ben pllena

Vai quedar al Nelson amb un excompany de classe que volia portar-me uns papès pa que li fessim un pressupost… Ell em va di de quedar a la popular cafeteria de Ricardo Viñes perquè li venia de pas i, pa què enganya-mos?, a mi no m’anava mal. Era la primèra vegada que hi anava en molts anys i creieu-me que tardaran molts anys a tornar-me a ver-hi. Pa començar vai esperar al meu amic a la barra (lloc on es podia fumar) i l’auló a puro era insoportaplle. La decoració continuava conservant l’encant que ixa tradicional cafeteria sempre havia tingut, tot i que la separació de vidre que la celebrada llei antitabac ha obligat a construir, li dona al local un aire pseudocutre difícil de pair. Quan va arribar el meu amic, vam entrar dins ixa peichèra que queda a mà esquerra destinada als no fumadors, on vam sentar-nos al voltant d’una mesa amb quatre silles que podrien ser més velles que ma iaia. Vam demanar dos coles que un noi, que parlava un espanyol casi perfecte ens va portar molt amabllement. Vam estar molt a gust, tal com a