Lourdes

Blogger Convidat · Para ir a tomar una copa íntima, no hay ningún lugar como el Calígula. Además –y no es por presumir- siempre he salido acompañado (y por tanto, victorioso) del local situado en el 19 de Alcalde Porqueras. Octubre del… 99? Un grupo de 5 chicas sentadas a un metro de mi mesa. Mi redar en marcha, detecta un nuevo objetivo. No era excesivamente guapa pero tenía una voz tan dulce, tan dulce… que me obligó a reparar en ella. Hablaba de algo que no me interesaba pero se dio cuenta que tenía mis ojos clavados en sus labios. No disimuló y me dio a entender que me había calado. Sí disimuló con las de su grupo. Pseudo-rubia. Altiva. Pero, como todas, en la intimidad, muy

Sense depilar, valdria uns…

Després de passejar divendres pel Barcelona Meeting Point, dissabte vaig anar a la Fira del Disc de Barcelona. Vaig caminar molt, em vaig cansar com una bèstia, però destaco les brillants actuacions musicals de’n Pep Sala, ex-integrant de Sau (el seu company va morir per les drogues), que ha presentat el seu nou disc, Un petit moment de dubte, y el vocalista de Marillion, Steve Hogarth, (un perfecte desconegut per mi fins aleshores) que va presentar el seu àlbum H Natural. Tot correcte, molt correcte. Massa gent, però molt correcte. I avui, com cada matí, he obert la premsa i m’assabento que hi va haver diverses subhastes d’elements d’alguns mites de la música, com per exemple el “elepé” (té nom de poble d’acudit) de presentació del tema Barcelona, amb dues fotos signades pels cantants Freddie Mercury (va morir de VIH) i Montserrat Caballé, que va ser adjudicat per 490 €. Un disc del grup U2, guardonat amb dos discs de platí al Regne Unit, va assolir la xifra de 600€. Però el més rellevant és que es va subhastar un pél (si si, un cabell) de l’Elvis Presley (aquell del In The Gettho, per exemple, que es va morir per les drogues) per la friolera de 1250 €. Fent números ràpids

La banda sonora de la nostra vida

Imagino que tots us hi haureu fixat, però ara que s’apropa Nadal us vull comentar que des del moment en que ens llevem pel matí, la nostra vida està sotmesa a un munt d’estímuls musico-socials. Moltíssimes vegades ingenus, però altres vegades absolutament intencionats i encarats a una clara vocació consumista. Jo em llevo de bon matí, a les 07:00, i en Basses em desperta amb la musiqueta de Catalunya Radio, i amb el tradicional “Bon Dia, son les 7 del matí del dia 12 de novembre del 7, i avui el dia es lleva amb les següents noticies……” No hi veig cap manipulació, d’entrada. Esmorzo tot escoltant les noticies barrejades amb una colla de consells publicitaris “Sasi et comprarà el teu pis al comptat….” Vaig al pàrquing per agafar el cotxe per fer el petit trajecte que uneix casa meva amb la meva oficina, i d’entrada, una alarma senyala el meu moviment al llarg del pàrquing, i una altra m’indica que estic desconnectant el dispositiu de seguretat del meu cotxe. Pujo i engego un motor que fa un soroll especial de diesel, fent saltar l’alarma de moviment del meu pàrquing una altra vegada al sortir. Un cop arribo prop de la feina, una dona m’acostuma a dir “Reculli el seu tiquet i col·loqui’l visible damunt del parabrisa del

Nelson… Porta la cartera ben pllena

Vai quedar al Nelson amb un excompany de classe que volia portar-me uns papès pa que li fessim un pressupost… Ell em va di de quedar a la popular cafeteria de Ricardo Viñes perquè li venia de pas i, pa què enganya-mos?, a mi no m’anava mal. Era la primèra vegada que hi anava en molts anys i creieu-me que tardaran molts anys a tornar-me a ver-hi. Pa començar vai esperar al meu amic a la barra (lloc on es podia fumar) i l’auló a puro era insoportaplle. La decoració continuava conservant l’encant que ixa tradicional cafeteria sempre havia tingut, tot i que la separació de vidre que la celebrada llei antitabac ha obligat a construir, li dona al local un aire pseudocutre difícil de pair. Quan va arribar el meu amic, vam entrar dins ixa peichèra que queda a mà esquerra destinada als no fumadors, on vam sentar-nos al voltant d’una mesa amb quatre silles que podrien ser més velles que ma iaia. Vam demanar dos coles que un noi, que parlava un espanyol casi perfecte ens va portar molt amabllement. Vam estar molt a gust, tal com a

2.500 € per fill

Es veu que uns 2000 lleidatans ja han sol·licitat l’ajuda que el president espanyol, Joze Luiz Rodriguez Zapateroz va prometre a tots els pares d’infants nascuts enguany, més una ajuda de 100 € mensuals durant els tres primers anys, que es podran cobrar a partir de finals d’aquest mes. Bon símptoma social. Bona política social del president del país veí, que ens afecta també a les mares i futures mares catalanes. D’altra banda, he llegit en una web del mateix país un bon consell financer, que diu que per ser ric, la primera premissa és no tenir fills. El mateix estudi, fet pel Govern dels Estats Units d’Amèrica (que presideix un tal Bush, no sé si us sona de res….), reflexa que el cost d’un nen des del moment que neix fins que compleix 18 anys, és de 160.140$. Tot això sense contar cap extra (es a dir, tenint un fill d’allò més

25 anys

…dies de moltes celebracions… Ara fa 25 anys de les riuades que la nostra província va patir i que, per desgràcia, van provocar la mort de varis lleidatans (a més de fer molt mal en la ja malmesa economia del moment). Si que és cert que jo no recordo massa coses perquè no tenia massa edat, però si que recordo la imatge del riu Segre, a l’alçada del pont dels instituts, a punt de desbordar-se. Era un dia com avui, no plovia… feia sol… però el riu, anava ple d’aigua marron com el Colacao i arrastrava al seu pas tot el que es trobava (rentadores, neveres, arbres…). Recordar la superfície del riu Segre fregant el mateix pont, és inoblidable. I la sensació de por que vaig experimentar no és comparable amb gaires coses. Recordo també passar la nit escoltant Ràdio Lleida a través d’un petit transistor, ja que no hi havia llum a casa i era l’únic sistema de rebre notícies de l’exterior. Recordo inclús que vam tenir que anar a casa de la padrina (a la zona Ricardo Viñes) perquè vivíem a la Plaça de l’Exèrcit en un primer pis i la cosa

Els primers de Catalunya

Dos lleidatans estrenen el curs per recuperar el permís de conduir. Són els primers de Catalunya que intenten recuperar els punts del carnet de conduir després d’haver-los perdut al cometre vàries infraccions. Tot seguit passem a repassar el cas d’un d’ells (a partir d’ara anomenat X) que en 15 dies es va quedar sense els 12 punts que Tràfic ens regala a tots els conductors. El cas és que l’amic X, de 31 anys, el 14 de juliol de l’any passat, va perdre 6 punts del carnet de conduir al donar positiu en una prova d’alcoholèmia que va superar amb nota. A part, aquest dia, també va perdre un parellet de punts més per no portar el cinturó de seguretat (8