Cruyff al Lleida

Segons informa avui lleidaesport.com, el propietari i màxim accionista de la UE Lleida, Tatxo Benet, ha arribat a un acord amb Johan Cruyff per tal de cedir l’explotació de la gestió del Lleida a una empresa participada per la família de l’holandés. Cruyff Sport Investments (CSI) s’encarregarà de la direcció i gestió del club blau amb un únic objectiu, convertir-se en el segon club de Catalunya (a nivell social i esportiu). En declaracions al programa del Jordi Basté, “El Món a RAC1”, Johan ha declarat que el motivava molt aquest nou repte i que es veia amb cor de portar al club, en 4 anys, a la primera divisió del futbol espanyol lluitant per jugar la Champions. Els plans del crack holandés passen per reestructurar de dalt a baix el club posant molt esforç en el treball del futbol base. Per això vol fitxar els millors professionals per cada una de les àrees de l’entitat. Segons comenta Cruyff el fet que l’AVE connecti Lleida i Barcelona en poc més de 30 minuts farà que molts barcelonins amants del bon futbol vinguin a veure el Lleida cada diumenge. Amb això s’augmentarà l’assistència als partits i la massa social del club de la Terraferma. Johan també creu que els contractes amb les televisions seran una peça clau en la construcció del club i, mig en broma, va comentar-li a en Basté que igual feien un reality show dins el vestidor per tal de popularitzar més el club i,

Chaplin Bar

A principis dels anys 90, a la zona dels vins i més concretament al carrer Jaume I de Lleida, hi havia un bareto que es deia el Chaplin Bar. Aquest antro estava ubicat entre l’U2 i el Hobbi i estava a només 20 metres del Banana… a 40 del Socis i el Setrill… i a 150 del Daus, la Carreta i Canra. Vaja, que estava al rovell de l’ou de la marxa lleidatana. En aquesta zona vaig viure les meves primeres experiències alcohòliques, semi-drogadístiques i, per què no dir-ho, també sexuals; i al Chaplin, vaig graduar-me -amb nota- en totes aquestes disciplines. Eren aquells anys en que els pubs tenien una mica més de llibertat d’horaris, que els preus eren més assequibles i que les nenes tenien el cul més dur. Era l’època del Siurana, del Pujol i del Felipe. Eren els anys del Dream Team i els anys que el nostre Lleida ens feia trempar a tots. Eren els dies del màxim esplendor del pop espanyol i dels primers anys daurats del rock català. Eren els anys que vam descobrir U2 i els anys que vam acomiadar als autèntics

El més venut

Segons han declarat a lleiding els responsables de Calucho i Agustí Mestre, el regal més venut d’aquest Nadal està sent, sense cap mena de dubte, el Kit McGyver de supervivència. Aquest juguet infantil s’està convertint en una eina imprescindible per tots els nens de Lleida ja que ofereix mil possibilitats lúdiques. Escapar-se d’un zulo hermèticament tancat o fer saltar pels aires un tanc, són algunes de les accions que els nens poden fer amb aquesta multieina, encara que molta canalla el fa servir simplement com a arma de destrucció massiva o com a aparell de telecomunicacions de llarga distància. També es comenta que hi ha algun pare que el fa anar com a gratador o com a urgador d’orella, cosa que ha provocat més d’una visita al servei d’emergències de l’Arnau.

Aquest rotund èxit en vendes s’ha vist empanyat per la denúncia de l’Associació de Consumidors de Lleida que en un comunicat oficial denuncien que aquest “kit” no és res més que un simple aparell metàl·lic utilitzat en el sector oficinístic per mantenir ordenats i aplegats

Adeu al mite del Nessie

Un equip de paleontòlegs del Cogul dirigits pel Doctor Colom han desvetllat un dels enigmes més importants dels nostres dies: el Secret del Monstre del Llac Ness. Fins fa poc es creia en l’existència d’una criatura aquàtica prehistòrica que vivia a les fredes aigües del popular llac Ness, a Escòcia. El monstre del llac, Nessie, havia estat fotografiat vàries vegades però la millor instantània de la bèstia mostrava una criatura semblant a un plesiosaure (veure imatge del requadre). Doncs ara, totes les teories de l’existència del monstre han quedat com autèntics enganys després que el doctor Albert Colom presentés en una roda de premsa a la sala d’actes de la British Prehistoric Society de Londres, la seva teoria basada en el fet que el monstre, no és un monstre. Com es veu a l’imatge, el Nessie no és més que un

Alizee

Tenía esa delicadeza de la protagonista del más popular relato de Nabokov -aunque no tan joven- y eso me ponía. Nunca me gustaron las chicas muy jóvenes pero la veía como algo más que la prima-hermana francesa de mi querida cuñada (es decir, de la mujer de mi hermano). Cada noche de Navidad íbamos a cenar al Restaurante Sheyton de Prat de la Riba donde, en un comedor abierto exclusivamente para nosotros, en la el piso de arriba, cenábamos cada día 25 de diciembre mi abuelo, mis padres, mis hermanos, mis cuñados, mis tíos, mis primos y algunos parientes franceses de la familia política de mi amado hermano. Era costumbre -también- anual, que los jóvenes/solteros de la familia dejáramos el restaurante después del postre para ir a tomar unas copas por Lleida. La zona alta era nuestro camino y el River nuestro destino. Solíamos beber cerveza, bailar lo que pusieran y llegar al chalet de mi hermano muy

18-D, dia rodó

Blogger convidat Suposo que com jo, tots els lectors de lleiding haureu seguit la proposta de “Campanya 18 de desembre” que es va  publicar a finals del mes passat en aquesta lleidatana web. Doncs bé, vaig començar amb un got de llet i madalenes a casa de la meva senyora (ho dic així per que el dia que vulgui, em deixa les maletes a la porta, es queda amb el pis, i jo a seguir pagant com un Pepe…) Mamada. Per esmorçar un entrepà (em sembla que vaig demanar llom, bacon i truita, però no tenia res de res, i em vaig conformar amb un de fuet, per començar a animar el cotarro) en un popular bar de Flèming, acompanyat d’un amic. Mamada. Vaig fer el primer vermouth al Rovira, amb uns berberechos (mai aprendré a dir el nom en català). Mamada. Tot ben correcte, el dia tenia bona pinta. Dinaret a la Huerta, caragolets amb sanfaina i espatlla de xai, crema catalana, xupitos diversos i copeta d’un cognac francès (té doble sentit, pels que no l’havieu pillat…). Mamada. Cafè al 1800. Mamada. S’apropava l’hora del cubalibre de mitja tarda, i em vaig prendre el meu tradicional Gintonic de Bombay al Galaxia. Mamada. Ben contentet, em va trucar el meu amic (no posaré ni les inicials, mai m’ha agradat delatar) i vam anar al Racó del Pi a tirar un cohet. Cubalibre, i… NOOOO!!!!!! No vaig pujar. No m’agrada el sexe sense amor…

Com diria el meu admirat “El campeón”, tansols us ho volia explicar.

Un Piscis

No el soporto!!!

El meu company se les done de llest, de viu, de moderno, de legal i de graciós… quan en realitat é el més capullo de tot el polígono. Nya moltes coses que no soporto d’ell. Moltes! Moltes! Pero no me semble chust que tot el marron mel tingui que minchá yo sol. Per asò voldria compartir totes les coses que me trauen de polleguera de l’Àlex (que é com a partir d’ara ens referirme a ell –encara que ya haureu notat que é un seudònim). Amb açò me trauré un pes que m’oprimis i atormente a totes hores des de fa molts messos. Pa empeçá el payo entra per la porta de bon demaití, 10 minuts mes tardi que els demés, i lo primè que fa é obrí la finestra “pa oxichená l’ambient”. No nyauria cap problema si al carrè no haguéssin 2 graus sota zèro! Después, quan ya ha donat pel cul un ratet amb els seus correus sonors, baixe a buscá un café. La putada é si tu ei vas al darrère te trobes tota la màquina bruta i pllena de taques (passe lo mateix quan va al vàter). Quan torne a la seva taula comence a moure les cames com si estés unfllan una bicicleta. Inaguantablle! Però la cosa no acaba aquí. Se passe mig maití enraonan per telèfon de coses que no tenen res a veri amb la fenya amb la veu molt alta quasi cridan. I rient com si tingues a la Lina