Carles Santos: Crist, crits i l’IEI

Passejar carrer Sant Antoni amunt, i carrer Major avall, és una de les meves aficions favorites. Ho he fet des que tinc ús de raó: primer acompanyat per la padrina, per la mare, pels amics, per la meva parella i, algun dia, si Déu vol, pels meus fills i, per què no? finalment pels nets. La finalitat d’aquestes deambulacions ciutadanes tenen una finalitat clarament criminal que no és altra que matar el temps. I per acabar de rematar-lo, ahir -com faig habitualment-  vaig entrar a una de les sales d’exposicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (aquelles grans sales amb portes de vidre que queden a peu de carrer just al davant de la Catedral) per tal de veure què hi tenien parat. Eren les 17’20 de la tarde i vaig tenir que esperar a que es fessin i mitja (quan tot just començava a fosquejar…) pertal que el funcionari de torn obrís la porta. Vaig triar la sala que hi ha entrant a mà dreta i… Bingo!: l’exposició del Carles Santos (Vinaròs, 1940) titulada “Crits de Crist al Crist de crits”. JA T’HI CAGUES LORITO el tal Santos! Què valent! Quina

A Lleida ens fumiguen

Imagineu-vos per un moment que un grupet de 4 cotxes creuessin Lleida pel Passeig de Ronda tot deixant un llarg rastre al seu pas, deixant unes llargues línies de fum espès de color blanc que en lloc de desaparéixer s’expandís i creixés, llargues línies que ocupéssin tot el Passeig de Ronda… la Guàrdia Urbana no dubtaria ni un segon a detindre els conductors. Imagineu-vos que la Guàrdia Urbana a l’inspeccionar els cotxes per tal d’esbrinar d’on surt el fum blanc espés, se n’adonés que el volum que hauria d’estar ocupat per passatgers està en realitat ocupat per una gran cisterna plena d’un producte de composició desconeguda, la guardia urbana no dubtaria ni un segon a detindre els conductors i a posar-los a disposició judicial per un delicte contra la salut pública. Aquesta historieta que sembla de ciència ficció en relitat està passant a Lleida, però a una alçada d’entre 1500

Franco i la medalleta

Segons he pogut llegir, l’Ajuntament de Lleida pensa retirar la Medalla de la ciutat que li va imposar l’any 1941 al General Franco (Ferrol, La Coruña, 4 de desembre de 1892 – Madrid, Madrid, 20 de novembre de 1975). Amb l’aplicació de la polèmica Llei de memòria històrica, en vigor des de fa un mes, l’Ajuntament de la capital dels caragols ha decidit iniciar els tràmits per retirar-li al dictador aquest guardó que la ciutat li va imposar en plena dictadura. La pregunta és: Com ho faran això de "retirar" la medalla? Què faran… Anirà l’Alcalde, acompanyat de dos urbanos, a casa casa de la Carmen Franco o de la Martínez Bordiu (no sé quina de les dues deu ser l’hereva de

Fes Lleida gran

Que Lleida té es fan coses, ho sabem tots. I si no mireu el videoclip que pengem en aquest post, que correspon a un grup que es diuen la Moniatos Band. Aquesta gent han enregistrat un CD solidari a benefici de la Fundació Ferreruela Sanfeliu (mireu article publicat en aquesta web el 15 d’octubre) i pel que es veu en aquest clip, els tios no ho fan malament. Aquest vídeo el van gravar a la Suda i mesclen imatges d’una actuació amb imatges de Lleida (típic, no?). “Fes Lleida Gran!” és el nom d’aquesta cançó que avui ja he sentit mil vegades i reconec que em dóna trempera. Visca Lleida! Visca els Moniatos! Visca la rumbeta!              

El ballarí i els continguts

A TV Lleida fan un programa que no té cap tipo de desperdici: Pasodoble. Aquest programa està construït al voltant d’un jove d’uns trenta anys que es passa tota l’estona agafat d’una noia i fent tombs al voltant d’ella. No tinc res en contra d’aquest noi, al contrari; no em desagrada com s’expressa i reconec que és mou d’una manera molt plàstica i rítmica. Però… val la pena gastar temps i diners en un espai, com és la TV que diuen que és tan car, per ensenyar-nos a ballar? Aquesta pregunta li vaig fer a la meva iaia i em va dir que “El ballar és una cosa molt bonica… el ballar és una cosa que fa tothom… el ballar és tot un art…”. Però iaia, li vaig dir, acàs toleraríem que la televisió destinés uns minuts de la seva programació a que un senyor ens ensenyés a fer coses tan boniques com fer

Mor la novia lleidatana del Sinatra

Dolors Sauret va morir ahir a la població barcelonesa de Sant Cugat a l’edat de 92 anys. La iaia Dolors, com la coneixien els seus amics, passarà a la història popular per haver estat durant alguns anys l’amant secreta d’un dels grans de la música i el cinema americans, el Frank Sinatra. Fins fa poc, molt poca gent coneixia l’apassionant història d’amor que va viure la Dolors amb l’artista de Hoboken, allà als anys 40. Sinatra, a la seva biografia oficial publicada el 1996, va descriure a la Dolors com “Una noia molt decidida i fina per qui va perdre alguna cosa més que el cap”. Aquest darrer comentari el va fer perquè la Dolors va abandonar al

Els Homes G suspenen

S’ha confirmat la tràgica notícia que ahir vaig sentir en un bar de carretera proper a Alcarràs. La mítica banda espanyola dels anys 80, els Homes G, han suspès el concert que tenien previst d’oferir aquest divendres dia de San Juan de Rivera,  a la bonica població d’Alcarràs. El motiu argumental que ha donat Warner (la discogràfica no la marca de gafes) per la cancel·lació de l’actuació dels 4 fantàstics d’Alcorcon, és una infecció del parènquima pulmonar produïda per un agent infecciós (hi ha qui en diu d’això pneumònia) que ha castigat severament al líder, cantant, baixista i compositor de la banda, David Summers (fill del desaparegut cineasta/humorista Manolo Summers i nebot del calb que feia els anuncis del Citroen, Guillermo Summers. Ah, i res a veure amb el guitarra dels Police, Andy Summers). Val a dir que la ciutat de Huesca també patirà els efectes d’aquesta terrible enfermetat ja que també s’haurà de suspendre el concert que els Hombres G