Quina vida més estressant!

És llei de vida que amb el pas del temps tots anem madurant, cosa que ens porta a agafar més i noves responsabilitats que sovint ens fan submergir en una mena de “vida estressant” de la que n’és molt difícil d’escapar. I això és el que em ve passant a mi d’un temps cap aquí. M’aixeco molt d’hora i no paro fins que vaig a dormir… parlo amb un, parlo amb l’altre, vaig amunt, vaig avall, faig mil coses, en desfaig mil més… i tot amb pressió, amb estrès i sense descans. Realment he de reconèixer que no paro. És per això que sempre tinc algun moment de lucidesa en el que recapacito i reacciono autodient-me que he d’aixecar més el cap de la pantalla del meu laptop i mirar al cel… i buscar el sol… i mirar-lo fixament per quedar-me cec pels seus rajos durant un segon, i fixar-me en el cant dels ocells, i deixar-me emportar per les olors que el dia desprèn… Ai…! És justament en aquests moments quan reacciono i me n’adono que no tot és treballar i treballar… És en aquests moments que me n’adono que el que necessito de veritat