M’estreno en un blog. Sí, és el meu primer cop. Encara era un ciutadà verge en la xarxa. Ho faig en la intimitat. Amb música de fons (Moniatos Band, per ser exacte) i una llum de 60 watts que febleja a l’altra punta de la cambra. Estic d’un nerviós barrejat amb emoció. Un espècie de sanfrancisco de terrassa d’estiu que em recorre el cos. Sé que avui entro a formar part d’aquesta comunitat i que les meves paraules volen expressar agraïment… encara que porto 4 ratlles i l’únic que he dit és que no sé que dimonis vull dir! Tinc a les mans el Hamlet d’en William Shakespeare i curiosament em sento el protagonista de la peça mentre teclejo aquest mar prescindible de paraules en Times New Roman. Quan vaig pensar, fa una setmana, en escriure al lleiding, el primer que em va venir al cap va ser el famós soliloqui: Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Jo hi afegeixo una mica més… ser o no ser (lleidatà), aquesta és la qüestió. Aixeco el cap i miro per la finestra. Són les 22.08 hores de la nit al barri de Gràcia de Barcelona. Recordo el meu carrer de Lleida. Passa un minut, les 22.09. Ja he trobat la resposta al meu dilema ofelià a través d’una de les frases del mateix príncep Hamlet: …la brevetat és l’ànima de l’ingeni. Llavors, sóc i vull ser lleidatà!
Gràcies per acollir-me.
Ferran Grau
ostras tu. com ha pujat la qualitat en aquest blog! em despisto unes setmanes i ja ho veus. felicitats!!
Bona reflexió. La llástima esque no la he entes.
Joder els de lleiding, quin fitjatge mes mediatic heu fet. Doncs enhorabona perque el Grau es el buenafuente lleidata. Sort a tots
Home… d’aquí a dir que es lo Buenafuente lleidatà… el tio és ingeniós però el BF són paraules majors. Certament dtarà a aquesta web de continguts i d’un punt de vista que segur farà les delícies dels lleidingistes que em consta que som molts. Ah la foto te tela marinera. Congratulacions i benvingut. PD Per ser novato a la xarxa t’he vist molt suelto
Calitat, nen, calitat!
Benvingut a casa teva…… es pot estar a Gracia i a Lleida al mateix temps!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!11
pos a la foto no es veu cap cobi
“Ser o no ser lleidatà aquesta és la qüestió…” Em venen unes ganes incontenibles de ser de Lleida.
Barceloní arrepentit. Amb ganes de trobar-me perdut a la veritable capital.
Ferraaanetttt!!!! k crack nenn!! A més d’escriure llibres també escrius en el blog?? i es veritat que es verge en qüestions d’aquestes, teníem un blog… però mai vaig veure cap comentari seu!!!
Aquest noi que substitueix amb gran habilitat la calavera per la poma DO de Lleida, en té el cor literalment robat. Hi té traça en això d’anar enganxant una paraula rera l’altra.
Parafrasejant aquest intrèpit de frase melancòlica i de profundad reflexió, seré breu i no abusaré de l’ànima del meu ingeni adormit, (són les vuit i poc del matí!), només en resta encoratjar-lo en la seva recén incursió en els móns del blogs i animar-lo a continuar.
Me’n vaig a esmorzar, que ja toca!
Joer… quanta poesia…
Ja ho diuen ja, l’alçada no hi és representada en al mal anomenat “tamany”. Més aviat es tracta d’una deubicació superflua de la autèntica realtat. L’alçada (com deia el meu avi) és entre les celles i la “coronilla” (clar la seva dona era més aviat baixeta…). I posats a escriure de desubicacions, penso que en realitat un leidetà no té perquè sentirse deubicat a gràcia. En Ferran segur que més d’una vegada es pregunta: “I jo, qué pinto aquí?”; la mateixa pregunta que es deuen haver fet uns 23 catalans als qui ha entrevistat en fora de joc per al seu primer i meravellòs llibe (en dono fe). Segur que a Sant Jordi s’en sentirà parlar…
M’agrada la gent que s’estrena en un blog. M’agrada que entris amb peu ferm tractant-se del teu primer cop. M’agrada que hagis deixat aparcada la teva intimitat per treure el cap per la xarxa. M’agrada la Moniato’s Band com a música de fons. Inclús també m’agrada el sanfrancisco i Hamlet. M’agrada Gràcia i també m’agrada Lleida.
Però amb el que no puc, es amb la Times New Roman! Com diu un amic meu, la Times New Roman es lletra de gandul, la que surt per defecte al Word, l’opció fàcil, la standard, la poc atrevida!
Tret d’aquest petit detall, siguis molt benvingut Ferran
Quanta raó tens, Macondo!