Oli a canvi de silenci

Segons hem pogut saber aquesta mateixa tarde, el cos dels Mossos d’Esquadra van detenir abans d’ahir un conductor que estava aparcat en una voreta de la carretera C45 (a l’alçada de Maials) amb el cotxe en marxa i les llums enceses. Fins aquí cap problema. La cosa està en que el pobre home, Jesús P.O., anava una mica begudet i va decidir parar a descansar per practicar el noble esport de "dormir la mona". Quan els mossos el van despertar l’home es va veure empaperat i va decidir (brillantment) proposar als agents de l’ordre d’intercanviar silenci a canvi d’unes garrafetes d’oli de molt bona qualitat. Si el bo del Jesús (de Fraga, ell) no hagués ofert, també, 3.000 eurets més, la cosa hagués quedat com una gracieta però, es clar, quan hi ha pel·les pel mig… la cosa va d’intent de

‘Lleiding’ o fent de Hamlet vestit de Cobi

M’estreno en un blog. Sí, és el meu primer cop. Encara era un ciutadà verge en la xarxa. Ho faig en la intimitat. Amb música de fons (Moniatos Band, per ser exacte) i una llum de 60 watts que febleja a l’altra punta de la cambra. Estic d’un nerviós barrejat amb emoció. Un espècie de sanfrancisco de terrassa d’estiu que em recorre el cos. Sé que avui entro a formar part d’aquesta comunitat i que les meves paraules volen expressar agraïment… encara que porto 4 ratlles i l’únic que he dit és que no sé que dimonis vull dir! Tinc a les mans el Hamlet d’en William Shakespeare i curiosament em sento el protagonista de la peça mentre teclejo aquest mar prescindible de paraules en Times New Roman. Quan vaig pensar, fa una setmana, en escriure al lleiding, el primer que em va venir al cap va ser el famós soliloqui: Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Jo hi afegeixo una mica més… ser o no ser (lleidatà), aquesta és la qüestió. Aixeco el cap i miro per la finestra. Són les 22.08 hores de la nit al barri de Gràcia de Barcelona. Recordo el meu carrer de Lleida. Passa un minut, les 22.09. Ja he trobat

Tiffany’s: pasta amb sabor de jazz

Al començament de Prat de la Riba (pujant a mà esquerra, abans d’arribar a l’Aliança) es troba un dels locals amb més personalitat i encant de la nostra ciutat: el Tiffany’s. Regentat per l’estrambòtic Emili Miralles (germà del Ramon Miralles del Sheyton), aquest agradable restaurant s’ha convertit en un dels millors racons de la nostra ciutat per menjar un bon plat de pasta i una pizzeta. Ideal per anar amb parella (rotllo seducció) i degustar uns espaguetis (sempre fets amb pasta fresca) que el bo del Miralles prepara pels matins amb molt carinyo i esmero. Tot i la seva decoració (sembla que estiguis en un guateque) el local és força acollidor i hi podràs trobar fotos molt interessants de la Lleida i els lleidatans dels anys 70 (Manigan, Britanic Club…). De tornada al Tiffany’s del segle XXI, si tens la sort que el dia que hi vas la música de jazz (que mai para de sonar des d’un reproductor que funciona amb vinils o bovines) ho fa a un volum

La Seat presenta el Seat Lerida

La Sociedad Española de Automóviles de Turismo, o el que és e mateix, la Seat, ha presentat a la XXXII edició de la International Car Fiest de Sant Louis, el seu nou model d’utilitari: el Seat Lerida. El nou utilitari de la subsidiària de Volkswagen portarà el nom de la nostra ciutat i per tant, passarà a ampliar la llarga llista d’importants i punteres ciutats mundials que donen nom a un vehicle (Altea, Córdoba, Laredo, A4, Toledo, Pajero…). Pel que ha explicat el cap de premsa de Seat, Jorge Gómez, la factoria de Martorell serà l’encarregada de produir 50.000 unitats anuals d’aquest cotxe que serà presentat a Europa a la propera Fira de Sant Miquel. Gómez també ha declarat que estan molt contents d’haver triat el nostre topònim perquè “Lérida es una ciudad moderna, confortable, dinámica y ágil; como lo es el Seat Lerida. Además estamos muy agradecidos a la ciudad

R2-D2 viu a Lleida

A l’Avinguda Blondel de Lleida, justament davant de l’IMAC, viu des de fa un temps el popular androide astromecànic de la Guerra de las Galaxias R2D2. Arturito, com el coneixem els que parlem una mica l’anglès i hem visionat alguna de les pel·lis d’aquesta saga, ha passat de ser un robotillo graciós que va participar a la destrucció de l’Estrella de la Muerte, a ser un tros de ferro amb llumetes que es limita a aparèixer i desaparèxer com ho feia el budapestense Harry Houdini. Tot i que se’l veu habitualment per la zona de la Catedral hi ha qui jura haver-lo vist davant del Conejo, a la Rambla de Ferran, fent exactament el mateix que fa a Blondel: Donar pel sac als conductors de cotxes que volem fer maniobres

Quina vida més estressant!

És llei de vida que amb el pas del temps tots anem madurant, cosa que ens porta a agafar més i noves responsabilitats que sovint ens fan submergir en una mena de “vida estressant” de la que n’és molt difícil d’escapar. I això és el que em ve passant a mi d’un temps cap aquí. M’aixeco molt d’hora i no paro fins que vaig a dormir… parlo amb un, parlo amb l’altre, vaig amunt, vaig avall, faig mil coses, en desfaig mil més… i tot amb pressió, amb estrès i sense descans. Realment he de reconèixer que no paro. És per això que sempre tinc algun moment de lucidesa en el que recapacito i reacciono autodient-me que he d’aixecar més el cap de la pantalla del meu laptop i mirar al cel… i buscar el sol… i mirar-lo fixament per quedar-me cec pels seus rajos durant un segon, i fixar-me en el cant dels ocells, i deixar-me emportar per les olors que el dia desprèn… Ai…! És justament en aquests moments quan reacciono i me n’adono que no tot és treballar i treballar… És en aquests moments que me n’adono que el que necessito de veritat