De cantant a periodista

Menuda sorpresa he tingut esto michdia quan he vist per la tele a l’amic Quique Piñol (ara amb pseudònim: Enric Pinyol) treballant de periodista de la Tele3! Ja sabia que es dedicava al món de la comunicació, perquè algú m’havia comentat que tenia un magazine de ràdio a la COM, però d’astí a la tele… menudo salt ha fet el paio! Quan anavem chunts a l’escuela ja havia demostrat les seves dots de comunicador, d’escritor i, tamé, les d’artista ja que ell era el capità d’un conchunt de RNR que es deia Dance Dance Cargol Treubanya (una mítica banda lleidatana que va popularitzar per bars i baretos el seu èxit “Tengo lombrices en el culo” que era una composició del mateix Pinyol que tractava el mal de pompis, pa diru finament). Pos açò, que m’ha chocat molt

25 anys de Xip Xap

La companyia de teatre de carrer, Xip Xap, celebra aquest any el seu vint-i-cinquè aniversari. Per celebrar aquesta extraordinària fita, els populars animadors infantils lleidatans han organitzat una exposició titulada "Xip Xap, 25 anys al carrer" que repassarà 25 anys d’espectacles, cançons, vivències, aventures i, sobretot, rialles. Aquesta exposició podrà visitar-se a l’Institut d’Estudis Ilerdencs del 28 d’abril al 25 de maig, a Lleida; i de l’11 al 28 de setembre al Museu de Tàrrega, a Tàrrega. A més, els de can Xip Xap representaran el dia 10 de maig, coincidint amb les Festes de la ciutat de Lleida, varis espectacles durant tot el dia al parc dels somriures. Animació infantil, espectacles de titelles, cercaviles, correfocs, teatre familiar, de carrer i per adults… són els pals que els xipxapers han treballat des dels seus inicis, allà al llunyà 1983. Moltes felicitats de tot cor per

Calígula

Fa algunes nits vaig anar a prendre una copitxuela amb un col·lega a “un local de tota la vida”: el Calígula. I efectivament, el local està decorat com ho ha estat tota la vida… des de l’Imperi Romà! Quina decoració més carca, més rococó, més… Old Fashion!!!! Sembla mentida que en una època tan competitiva i que comercialment tots els negocis han d’estar a l’avantguarda, subsisteixi un local amb tant poc glamour com aquest situat al número 19 d’Alcalde Porqueras on l’ambientador amb olor a puticlub i els mobles amb olor a ranci són el trademark del local. Això si, els gyntonics es serveixen amb molta qualitat, en vas de vidre, amb gel gruix, amb la llimona recien tallada, ginebra de qualitat, tònica fresca… Potser no val la pena pagar la pasta que costen però potser si que val la pena anar a fer-hi una visita per viure una experiència única. Antiga, però única. I si no que li preguntin a l’ex-entrenador del Lleida, Mané, qui va passar les millors nits de la seva carrera esportiva a Lleida, torejant

Bikini redemptor

El dimarts 18 vaig presentar el meu primer llibre. Moltes gràcies a tothom (i també a lleiding) pel suport i l’afecte. L’endemà al matí vaig anar a treballar a les 9 del matí a Ràdio Barcelona. Abans vaig esmorzar un bikini al bar ‘Pirineos’ (de Travessera de Gràcia). Allí, mentre llegia ‘El País’, se’m va apropar a la taula un home d’uns 40 anys amb uns cleenex a la ma demanant-me uns eurets sueltos. Va estar 5 minuts apegat a mi. Mentre insistia, vaig recordar un diumenge del 1994 a Rovira Roure. La meva família i jo anàvem a fer una pizza al Vaporetto quan un noi (també d’uns 40 anys) va fer el mateix que estava fent qui tenia jo (en el present 2008) al meu costat. Va insistir que tenia gana, que volia menjar, que no podia més. El meu pare, es va aturar, se’l va mirar als ulls i

“I jo, què pinto aquí?”

Ferran Grau, blogger oficial de lleiding i amic dels seus amics, presenta oficialment (demà dimarts a les 20h a l’Escorxador) el seu llibre I jo, què pinto aquí?. Aquesta obra del polifacètic autor lleidatà està formada per 23 entrevistes a 23 personatges de la societat catalana (esportistes, creadors, actors, cantants…) que s’enfronten a la sensació de xerrar dins un context que mai haurien imaginat. Segons assegura el Ferran “el cert és que cada un dels pesontages ha aportat alguna cosa nova al llibre: Ferran Adrià amb una hamburguesa a les mans; el sacerdot i escriptor Josep Maria Ballarín a un monestir budista; l’oftalmòleg Joaquim Barraquer presumint d’oïda; Lluís Bassat, publicista, jugant al parxís; el director de teatre Joan Lluís Bozzo fent mitja; el psiquiatra Joan Corbella al seu propi divan: Àlex Crivillé, pilot de motos, muntant a cavall; Núria Feliu, cantant, ramblejant; l’aventurer Sergi Fernández amb corbata a un tiovivo; Pere Gimferrer, poeta, al pipi-can del barri; Francisco Ibáñez, pare de Mortadelo y Filemón, a la tassa del WC; Lluís Llongueras, perruquer, a una botiga de barrets; la vedette Merche Mar posant multes; Mercè Martínez, actriu, presentant un programa de ràdio; Justo Molinero, fundador de Ràdio Tele-Taxi, esperant el bus; Ferran Monegal, presentador i crític televisiu, al zoo; Amparo Molinero, actriu, apaivagant focs amb els bombers; l’actor i doblador de Woody Allen, Joan

Cirera glamurosa

Sat Edoa és una empresa amb seu a Sucs que, després de molt temps estudiant la matèria, ha posat al mercat la cirera més cara del i més bonica del món: la Cherry Glamour. Aquesta cirera és el resultat de moltes hores d’investigació i és una demostració clara de com aconseguir que el glamour arribi al món de la fruita. La gràcia d’aquesta cirera (que es ven a més de 100 euros el Kg, preu no superat cap altra fruita) és que surt a la venda en una època de l’any en la què no hi ha producció disponible en cap altre lloc del món, amb el que s’assegura, per tant,

Contradiccions espresso

La darrera campanya de la marca Levi’s diu que ‘Els originals no encaixen’. Què estrany que molts diguin que el  model 501 d’aquests populars texans sigui el que millor queda. Primera contradicció. Fa pocs dies em van aplicar el dret d’admissió a un local de moda. La meva màxima és ‘Sóc més fort perquè sóc pacífic’. Segona contradicció. Moss Kanter diu: ‘La meva innovació és el teu mal de cap’. Quanta raó que té perquè pocs entenen els innovadors. Tercera contradicció. També he llegit en un fanzine que ‘la vida és una contradicció. Separat s’escriu tot junt i Tot junt s’escriu separat’. Quarta contradicció. Voltaire era un defensor de la llibertat i a la vegada un antisemita. Cinquena contradicció. I el mateix filòsof afirmava: ‘És clar que el cafè és un verí lent. Fa 40 anys que me’l bec’. Sisena contradicció. Com sis són els cafès que em bec a diari i a sobre sense sucre. Setena contradicció. Per la meva salut, m’hauré de passar a