Gen de l’Halotà

Fa anys vaig jugar a un joc sobre el psicoanàlisis. Consistia en escollir tres éssers del regne animal i posar-los en ordre de preferència per seves qualitats. Primer vaig escollir el gos per la seva fidelitat. Segon va ser el porc per ser precisament, molts cops, un animal menyspreat. El pòdium el vaig tancar amb el cavall per ser tan majestuós. A l’acabar el joc em van donar la resposta. El primer animal és com voldries ser, el segon com et veu la gent i el tercer com ets realment. Per tant, vull ser fidel, em veuen com un porc però realment sóc una diva equina. El que em va sorprendre més és la del porc… però des de fa uns dies no tant. Resulta que aquest animal que ens regala desinteressadament pernils exquisits i llibrets de llom pateix d’estrés. Sí, tal com sona. Li produeix un gen anomenat de l’Halotà. Els símptomes són l’augment de la temperatura corporal i de la respiració. Em passa el mateix, doncs,

Rosa

Desprendía un aire muy superespiritual. Y aunque no suele pasar, consiguió incomodarme al enunciar su particular teoría sobre uno de los problemas del budismo Zen: “cuánto más firmemente trata el ego de no estar ahí, más presente se vuelve en su intento”. O algo similar. Sabía por qué lo decía pero en el fondo no me importaba. Siempre fui -y espero no dejar de serlo- un jodido egocéntrico que jamás piensa tomarse unas “vacaciones de su propio ego”. Despues de éso merecía que la llevara a mi cama. Me costó bastante convencerla de salir a tomar una copa pero finalmente accedió con el compromiso de no ir a ningún bar de la zona de moda ya que según ella, no nos convenía a ninguno de los dos que nos vieran juntos. En mi caso era cierto: que se me relacionara con una catedrática neo hippy con remarcados y omnipresentes humos, no era el mejor impulso para mi maltrecha carrera de seductor de lunes a jueves. Me llevó a un bar de gays -por lo de la intimidad- localizado en una calle paralela a la Rambla. Su decoración encendió inexplicablemente aun más mi lívido. Vivía

L’Ancora

Ahir, vaig tenir el plaer de poder anar a dinar amb dos amics. Ja que no és massa habitual poder fer-ho amb aquests personatges, vam decidir de fer-nos un petit homenatge gastronòmic. Ens venia de gust un bon arròs, i donat que el restaurant de l’amic Eduard feia festa, vam decidir d’anar a L’ancora. Vam començar l’àpat amb un micuit de foie i ens portaren una ridícula ració del què, en teoria, té de ser una delicatessen, la qual cosa vam agrair, ja que la textura i el gust no tenien res que veure amb un bon micuit. Unes croquetes de peix i un plat de pernil, van ser el preàmbul de l’arròs. Les croquetes, bones, tampoc cal ser un gran expert per fer-ho. El pernil, bo, un plat generós i gustós, pel preu que cobren sols

La nova Plaça Ricardo Viñes

L’arquitecta milanesa, Benedetta Tagliabue, serà l’arquitecta encarregada de dirigir les reformes de la Plaça Ricard Viñes de la ciutat de Lleida. Actualment la senyora de Miralles està acabant de redactar el Projecte definitiu que inclourà un parking subterrani amb 500 places, cosa que farà que es millori de forma significativa l’operativitat de la zona Alta de la nostra ciutat. Diuen que la singularitat arquitectònica raurà en el fet que la Tagliabue ha pensat en una mena de laberint ajardinat on s’habilitaran espais per jocs infantils, bancs i zones de passeig. La proposta urbanística es carregarà de forma definitiva l’actual Plaça construïda a finals dels seixanta i suposarà una restricció del tràfic en als trams inicials de Dr.Fleming i de Martín Ruano. La construcció d’una rotonda resoldrà l’enllaç amb els altres tres vials que actualment conflueixen

Nou requeriment per les estrelles michelin!

Fa molt temps que volto per diferents bars, fleques, pastisseries, restaurants, pubs, puticlubs, associacions gastronòmiques i garitos diversos en les meves hores d’entretemps, és a dir, quan la jornada laboral em permet fer un descans per gaudir de la gastronomia. He probat els llocs més cutres (l’antic Gervasio, l’Scorsa, el…) els més populars (Blasi, Bodegueta…) els menys populars (Cafeteria dels Condes d’Urgell, Restaurant 24 h. de Torrefarrera) els mes barats (Cal Merda – com li diu un amic meu a la “marisqueria” que hi ha prop de l’Auditori), els mes cars (l’antic Gervasio, el Carballeira…) i després de molt voltar, molt beure, molt menjar, he arribat a la conclusió que allò que marca la categoría d’un local és principalment si hi ha un penjador al lavabo per penjar