Eva

No sé dónde leí que el alcohol es un lubricante social que nos vuelve más valientes a nosotros y más promiscuas a ellas. Ése es el principal motivo por el cual en mis encuentros fortuitos, furtivos, afortunados y livianos siempre fluye por doquier este apreciado compuesto. Por ellas. Ofezco y consumo champagne (si hay), cava (si está suficientemente frío), combinados (si no hay más remedio) o cualquier otro tipo de bebida que supere la barrera de 5,4% de alcohol by volum. Y, no falla. Aquella noche Eva, “por casualidad”, se posicionó a mi lado para pedir una ronda para su grupo de amigas. Intercambiamos unas risas mientras hablamos a gritos ya que el volumen de la música del garito superaba, con creces, los 50 decibelios permitidos por ley. La había conocido unas semanas atrás en el mismo local, Nayox, en Rovira Roure. Era muy bonita. Por supuesto, pagué ésa ronda. Me lo agradeció a cambio de un inocente beso. Unas copas más tarde volvimos a coincidir en lo que parecía una pista de baile. La voz cordial, aterciopelada y sin estridencia

La Tagliatella, pasta clònica

Després de llegir l’interessant article titulat "Els espaguetis i l’art sacre", em van venir unes ganes tremendes d’anar a visitar un dels molts restaurants de pasta que la nostra ciutat ofereix. El meu objectiu era visitar el Pasticcio però, per qüestions d’aparcament, vaig decantar-me per entrar a la Tagliatella de Ricardo Viñes, 7. La decoració del local i els aliments que serveixen intenten recrear una tratoria de la toscana, i la veritat és que en part ho aconsegueixen. El menjar és molt correcte, el servei molt digne i els preus en la línia de carositat que Lleida es caracteritza. El que m’agradaria comentar és que després de menjar, vaig viure una mena de dejavú (paramnèsia pels més estudiats). M’explicaré. Just en el moment de menjar la darrera cullerada de gelat de xocolata, algo em va fer recordar que tota l’experiència viscuda en aquest restaurant em recordava a algun altre restaurant… Llavors vaig caure-hi… Claro, al Trastevere! a la Piccola Tevere! a la Tagliatella de Mollerussa, a la de Cambrils, de la

Els espaguetis i l’art sacre

Vagi per davant que no tinc cap tipus d’experiència darrera els fogons de la cuina, encara que sóc un paio que li encanta el menjar. Però el què si sóc, i dono gràcies a Déu que així sigui, és OBSERVADOR. Des de petit sempre he sentit una necessitat interior que m’obliga a mirar tot allò què es troba davant el meu nas i, si puc, a analitzar-ho. Tot això ho explico perquè ahir vaig descobrir una cosa que, per mi, s’ha convertit en un enigma que em té molt preocupat. Aquest enigma és "L’enigma dels espaguetis" que vaig descobrir i plantejar-me ahir al migdia quan vaig decidir de fer uns carbonara a una colla dels més farts dels meus amics. Com la majoria de troballes científiques, el meu descobriment va venir a buscar-me per casualitat… No sé com vaig decidir trencar un tros d’aquesta apreciada pasta, però ho vaig fer. I la meva sorpresa

Martiri o vida paral·lela amb el patró

Les cròniques històriques diuen que Sant Anastasi va nàixer a l’Ilerda romana sobre el 263. El patró de Lleida, sembla ser que va morir a Badalona al 305 sota tortura dels seus propis companys legionaris. Però abans de ser ascendit a la condició religiosa, va emigrar des de terres ponentines cap a Roma per formar-se com a professional de l’exèrcit del Cèsar. A mi em passa el mateix però gairebé 1800 anys després. Lleidatà (i encara amb accent) emigro fa 8 anys a la Roma actual (Barcelona) per perfeccionar la professió de la qual sento devoció. Però és clar, no puc gaudir del dilluns de Festes de Maig a causa d’un martiri imposat i d’una legió que m’acabarà martiritzant per les meves conviccions morals (no compreses) de periodista. Perdoneu el to tràgic. Però treballar en

Gran Scala en standby?

Ja vam parlar (en primícia) del projecte Gran Scala, aquell que tractava de fer un Las Vegas en mig dels Monegros. Doncs segons hem sabut (també en primícia), el projecte penja d’un fil ja que la inversió que s’ha de fer és supermegamonstruosa i els temps de crisi en els que estem immersos, no fan res més que desaconsellar un projecte tan interessant com arriscat. Males llengües asseguren que aquest projecte és una mera operació d’especulació immobiliària (molt propera al timo), que farà que els inversors inicials es forrin revenent els terrenys als “nous vius”, i al final el

El freaky català i el Ros

Ya fa bastans mesos que vai descobrir un paio que penche periòdicament un podcast al itunes on fot a parí a tothom a qui se li antòje. Esportistes, musics, periodistes, artistes, actors… tots han passat pel seu programa reben clatellades a manta. Algun colectiu lleidatà tamé nha paitit les conseqüències! Pero en esta cinta de caset que avui penchem, us passo la seva crítica ferós a un article publicat al País que fa referència a l’Ave i que en especial, el nostre locutor freaky, fot a parí a l’alcalde de Lleida. Qué us pareix? NOTA: Pa escoltá el podcast cliqueu al triangle que nya al mig del caset o lo que é el mateix, doneu-li al play!