La Tagliatella, pasta clònica

Després de llegir l’interessant article titulat "Els espaguetis i l’art sacre", em van venir unes ganes tremendes d’anar a visitar un dels molts restaurants de pasta que la nostra ciutat ofereix. El meu objectiu era visitar el Pasticcio però, per qüestions d’aparcament, vaig decantar-me per entrar a la Tagliatella de Ricardo Viñes, 7. La decoració del local i els aliments que serveixen intenten recrear una tratoria de la toscana, i la veritat és que en part ho aconsegueixen. El menjar és molt correcte, el servei molt digne i els preus en la línia de carositat que Lleida es caracteritza. El que m’agradaria comentar és que després de menjar, vaig viure una mena de dejavú (paramnèsia pels més estudiats). M’explicaré. Just en el moment de menjar la darrera cullerada de gelat de xocolata, algo em va fer recordar que tota l’experiència viscuda en aquest restaurant em recordava a algun altre restaurant… Llavors vaig caure-hi… Claro, al Trastevere! a la Piccola Tevere! a la Tagliatella de Mollerussa, a la de Cambrils, de la Pineda, de Reus, de Manresa, de Barcelona, a la de Badalona, de Granollers, de Girona, de Zaragoza, de Santander, de Valladolid, de Vigo…

Immediatament vaig entendre per què no podien portar-me uns tagliatelle arrabbiatta sense bitxo. Perquè les salses venen preparades de la central. Estem parlant de pasta clònica!

Benvinguts a l’economia de mercat!

Fermí B.