Gustos en 35 mm

No són les millors. No marcaran segurament un abans i un després a la història del cel·luloide però són les meves. Caram! Meves no són, és clar. Però són les que a mi m’hauria agradat dirigir. No és un “top ten” ni estan posades en cap ordre (ni alfabètic, ni cronològic, nit de qualitat). Són simplement les que tinc presents al cap i que sense adonar-me’n m’influeixen (tant a nivell de guió, de personatges, de diàlegs, de doblatge o de simple banda sonora). I amb la merda – perdó per la paraula- que fan a la tele a l’estiu (exceptuant un Berto Romero que m’està sorprenent i molt), és ara un bon moment de revisar-les. Són aquestes

Vinotinto (a la parrilla)

Crònica gastronòmica · Brillant novetat la que hem descobert al 7 d’Alfred Perenya (quasi davant del Sistema). El restaurant del que us voldria parlar és el Vinotinto, una interessant proposta gastronòmica per  menjant correctament, essent servit de forma molt digna al centre de Lleida. El Vinotinto és una franquícia de restaurants (amb locals a Mallorca, Valladolid, Barcelona, Madrid, Lisboa i Porto) que persegueix un lema ben simple: oferir bona qualitat a bons preus. I ja podeu creure que ho aconsegueixen! La seva oferta es basa en primers plats de fàcil elaboració, productes cuinats a la parrilla, com a segons, i una curta però decent selecció de postres.

Avui hem triat un pica-pica per arrencar (mentre fèiem una brutal cerveseta Estrella de Galícia): parrillada de verdures (complerta), truita de bacallà (molt recomanable) i cecina acompanyada de pa de vidre (excepcional la qualitat d’aquest plat, tan pel producte de la vaca com pel pa). De segon hem fet un xuleton de bou que estava

Feia falta “Mamma mia!”?

Crítica de cinema ·  A veure… ni la Streep canta com els àngels, ni el Brosnan és un fenomen vocal a lo Freddy Mercury. Llavors… per què collon arriscar les seves excel·lents i correctes carreres (respectivament) fent una pel·lícula musical? Acàs no tenen manàgers amb suficient senderi com per assessorar-los i convèncer-los que continuïn fent pelis com “La Reina d’Àfrica” (ella) i qualsevol de la saga del 007 (ell). Mai al revés! Per ells faran, tu. Doncs avui m’he armat de valor i he anat al Lauren on, assegut al seient 16, de la fila número 11, de la sala 8, he visionat aquesta comedieta-musical dirigida per una tal Phyllida Lloyd, que ja va ser la culpable de dirigir el Mamma Mia a Broadway. Tècnicament no li podrem fotre molt la bronca a aquesta senyora ja que no podem dir de les cançons dels ABBA (sobre les quals gira tot el film) siguin molt profundes o que contin interessants històries o que descriguin clarament personatges… Per això ja em temia d’avantmà que es faria molt difícil trobar-me amb una història interessant que em fes xalar. I així ha

Orgull Bordeus

Orgull Bordeus és el nou crit de guerra dels Castellers de Lleida. La colla de la nostre ciutat, passa per el seu millor estat de forma des de la seva fundació, allà el 1995. Consolidant estructures com el 3 i 4 de 8, construccions d’una exclusivitat gairebé a l’abast de molt poques formacions, els han situat per segon any consecutiu en aquestes alçades en el "top ten" de les colles castelleres. Tenit en comte una llarga llista de colles en actiu , unes 40 aproximadament i que les 5 colles capdevanteres són les úniques capaces d’aixecar castells de màxima dificultat, l’hegemonia lleidatana dins el fet casteller gaudeix d’una salut pràcticament inmillorable. L’incorporació del pilar de 6 (aquest 2008 només l’han aconseguit 3 formacions a més dels lleidatans) els situa com una de les colles revelació de la temporada passada i aquesta. Després d’una breu aturada als assajos per les vacances, aquesta setmana retorna l’activitat castellera a l’antic convent de Santa Clara, al núm 7 del carrer Lluis Besa. Els mesos de setembre i octubre seran clau per determinar el nivell de la colla de la

Mon bigoti (Cap.I)

Els hi explicaré. Sí, ho vaig decidir anit perquè pateixo insomni de la xafogor misantropa dels carrers de Gràcia. No es pensin que és un secret de l’altre món, ni tampoc una rebel·lació mística. Ah, ni molt menys manifestaré en públic quina és la recepta de la Coca-Cola. El que els hi tinc d’explicar no té uns components tant metafísics. Bé, o potser sí. Els vull donar explicacions de perquè porto bigoti. Doncs resulta que és el símbol visible de les meves etapes creatives. Quan estic en una etapa creativa em deixo el bigoti. Confesso que està essent una etapa creativa de les dures però alhora profitosa. Satisfet n’estic. I fins aquí puc explicar… bé, i que una altra de les característiques de les meves etapes creatives és

Surfing la Cerdera

Té molts collons la cosa! A mi em retiren el carnet de conduir vuit mesos, sense haver comès cap infracció i sense haver fet cap cosa xunga, i a aquest paio que va per la carretera damunt d’un vehicle de forma il·legal (i sense casc) segur que ningú no li van dir ni ase ni bèstia! Amb molta mala baba he titulat la foto”surfing la Cerdera” perquè la vaig fer un parell de setmanes enrere quan anava a buscar la tranquil·litat de les piscines de Sucs i al meu cotxe sonava l’èxit de l’any 63 dels Beach Boys Surfin’ USA". NOTA: Un altre dia us ho contaré els problemes que van tenir amb les drogues els meus amics de