Soren Andersen i la UE Lleida

Deixi’ m que els situï de forma breu i concisa, abans de tot. He d’anar un mes i mig enrere. Dilluns 18 d’Agost de 2008. Edwardsville, Illinois, Estats Units d’Amèrica. He d’ assistir a una sèrie de conferències orientatives sobre el funcionament de la Southern Illinois University Edwardsville i altres qüestions que ens afecten de ple als estudiants internacionals. Em trobo als EUA gràcies a un programa de mobilitat propi de la UdL, que em permetrà desenvolupar les meves habilitats en l’ús de la llengua anglesa (curso estudis de Filologia Anglesa)

Casualment aquell dia portava una samarreta de la Oficina de Relacions Internacionals de la Universitat de Lleida, de fons negre on hi destaquen en blanc el lema "Coneix Món" i les paraules "Universitat" i "Lleida"

Entro a mig matí a la International Students Services Office per parlar amb Julie Bell-Marshall, la Study Abroad Coordinator. Em trobo allí amb en Thomas, un noi ros, no molt alt, d’ uns 25 anys d’edat, amb faccions nòrdiques, unes entrades considerables que semblen anar guanyant terreny al pèl i una cara més vermella que un tomàquet, però amb un to rosat ben curiós (especialment la front), que em porta instintivament a recordar alguns dels personatges que un sovint es troba per les platges de la Costa Daurada durant el període estival. No, no utilitzaré les paraules guiri o

L’home de la barba

Recordo que picava molt. L’humitat de les piscines de Raïmat accentuava aquelles punxes que m’ajudaven a nedar dins d’aquell cos de nen lleidatà de tres anys. És un dels primers i més intens record que tinc d’aquell home. A part, es diu com jo. Vaja, jo em dic com ell. Però més puc dir d’aquest home: enguany ha guanyat el primer premi del Certamen literari marià amb la modalitat de poesia. I com en els Jocs Florals, l’han guardonat amb una de les flors naturals. No vaig poder assistir a l’entrega i no sabeu com n’estic d’enfurismat perquè volia veure-ho, sentir-ho i quedar-me amb tot. Volia estar al costat d’aquest home quan pujava sobre l’escenari de l’Enric Granados. Bé, jo hauria estat al costat de la seva esposa, una dona que també em resulta familiar. Proclamen mestre a aquell literat que guanya les tres flors naturals. N’ha guanyat una de moment, encara que per mi ja és Mestre. Qui m’ha ensenyat a escriure, qui aquell dia d’estiu punxava i evitava que fes glopades d’aigua clorada i qui escolto sempre amb atenció encara que no hi estigui d’acord. Volia fer pública la satisfacció i l’orgull que sento. A part, com que sé que és un fidel lector del nostre lleiding.com, vull felicitar-lo des d’aquí. Si hem tornés a remullar en aquelles piscines, tornaria a punxar. Després d’un període