Sóc bradicàrdic, una contrasenya i a sobre, tinc facebook

Moltes vegades em sento un noningú. Com si fes equilibris al marge d’una línia traçada a terra. Com un nàufrag que el rescaten cinc anys després de l’accident. Tinc molts cops la necessitat de comprar-me una pilota de voleibol i pintar-li uns ulls i una boca i batejar-la amb el nom de Wilson. Em passa normalment quan fa molt fred. Deu ser que estic aletargat com els óssos dels Pirineus. Tot i que aquest hivern ja no estic aïllat. Ja sóc algú. Sóc integrant del facebook. Tinc amics, amics d’amics i amics desconeguts que volen ser amics meus. Algunes de les meves intimitats s’airegen a la babalà i a més, certs snobs (que se’m copien les ulleres) em critiquen per caure en la temptació de fer-me soci d’aquesta xarxa social d’amics. Ah! I per més inri, se m’inunda el correu d’avisos quan algú –ben intencionat, és clar- m’escriu al mur. Tot plegat, molt bonic! En vista de tanta contradicció estic pensant seriosament tornar a ser un noningú i deixar de banda aquesta opció que em brinda internet de reunir-me de nou amb els meus companys de l’E.G.B. Sincerament ho