Jugar-se-la

Episodi 1. El joc dels desitjos. L’últim cap d’any ha estat diferent. Per molts motius, però sobretot per un (potser hauria d’escriure aquest article indefinit amb majúscula –Un-). Posem-nos en situació: Nit del trenta-u de desembre. Sopar d’amics càlid (sense escarafalls, sense presses i el més important, sense cotilló. Gràcies!). Arriben les campanades, el raïm i el nou any. Just després juguem a buscar un concepte en un sol mot que resumeixi el desig pels propers 365 dies. No recordo les paraules de la resta. El Raïmat rosat comença a fer el seu efecte. Bé, sols recordo el d’una noia de Premià que diu el meu nom (premonitori?). Van passant els torns i tothom va dient fins que em toca a mi. Dic ‘tovallola’. Silenci a la sala que demana explicacions a crits. Acoto ‘no llençar la tovallola’. Demano això perquè sóc cagat (encara que no ho sembli) de naturalesa.

Episodi 2. Hèrcules Dual. Despistat, descuidat, deixat, encantat, desorientat, descaminat, extraviat, remot, llunàtic, il·lús, somiatruites, en òrbita, líric, sideral, enrevessat, enfurismat, feble, aprensiu, divagador, desinflat, contradictori, ploraner, fluix, innocent, carallot, pesat, extens, profund, remenador, introvertit, estrambòtic, sòmines, esbojarrat, desenfrenat, eixelebrat, alienat i fins i tot, a vegades, capdecollons. Qualsevol d’aquests mots m’adjectiva. I més encara, tots sumats em formen. A més, cal afegir-hi el d’auto complaent, el d’hedonista a temps parcial, el d’anedònic i aquell que defineix la baixa autoestima que no recordo ara com es diu.

Mirant aquest primer paràgraf amb una distància prudencial, m’adono que l’hauria pogut escriure Peter Parker, Bruce Wayne o el mateix Clark Kent. Però no! L’he escrit jo mateix i m’hi sento identificat al complet. Al 100%. Els tres personatges són així, tenen aquestes característiques psicològiques. Però en certs moments els desapareixen o se’ls-hi transformen. Tenen un alter ego, una altra cara de la moneda. Són duals. Son gent corrent –un fotògraf, un empresari i un periodista- de dia i en condicions favorables per la resta de la societat. Són herois súper de nit i quan la gamberrada s’accentua als carrers de les seves respectives ciutats –Nova York, Gotham City i Metropolis-. En definitiva, són cagats quan són homes. Valents vestits d’heroi.

Episodi 3. Senyal. Sempre m’ha fet una ràbia horrorosa una frase que he sentit les pelis. La de “Dios me ha enviado una señal”. Llampegar es considera senyal? Una posta de Sol és una senyal? Un calçotets bruts són una senyal? I uns ous podrits?
Tot i això, m’he vist obligat a mossegar-me la llengua. He rebut dos senyals sobre un fet que m’obsessionava darrerament: jugar-me-la. Jugar-se-la no és fàcil. Jugar-se-la al “todo o nada”, jugar-se la última carta, apretar les dents i endavant les atxes costa força. Si ets un cagat… més! Però algun producte diví de rebaixes se m’ha plantat als nassos.

Episodi 4. Primera senyal o la manta vermella. Dissabte al matí. Platja de la Barceloneta. Bon Sol i olor a sal. Seiem a la sorra amb la noia de Premià que diu el meu nom per cap d’any. Deixa la seva bossa de mà al seu darrera. Mirem les gavines en silenci durant dos minuts. De cop i volta, se n’adona que la bossa ha desaparegut. Em poso de peus. Em cago de por, però respiro a fons. Veig els interfectes a trenta metres. Duen la bossa enrotllada en una manta vermella. Em poso a córrer darrera seu. La meva llebre és la manta vermella perquè ells van de negre. Corro tant i tant ràpid que m’atanso a ells mica en mica. Sols veig la manta vermella. La manta vermella. Vermella. Corro més ràpid (gràcies als entrenaments). Estic a un metre dels dos. Salto. Aixeco la cama. Li clavo un mastegot a l’esquena al que duu la manta. La bossa torna a ser nostra. Els dos lladres escapen. Al denunciar-ho, els Mossos (menjant-se una sèpia a la planxa davant del lloc dels fets) em diuen que se’m podria fitxar pel cos. Recrimino que sóc no apte ja que no faig els 170 centímetres d’altura mínims. Tampoc anhelo aquest lloc de treball.

Episodi 5. Segona senyal o clau trencada. Primera hora del matí. Surto de casa per anar-me’n a fer de periodista. Poso la clau al pany i sense fer ni molla de força parteixo la clau. Miro darrera meu per si Uri Geller volta pel replà de l’escala. Però no. He aixafat la clau. Per cert, la clau és daurada.

Episodi 6. Càbala. Davant de les dues senyals, començo a buscar relacions, símbols hipertextuals, conjuncions d’astres. Vaja, em començo a capficar en el tema. Fins i tot he buscat la següent relació que escric en un paper:
Clau daurada igual a escut daurat.
Manta vermella igual a color de la sang.
Guifré el Pilós utilitza un escut daurat i la seva sang.
Jo sóc català, ergo existeix relació.
Em miro el que he escrit. Aixeco la vista. Sento llàstima i trenco el paper.

Episodi 7. Deixem-nos de romanços.
He rebut dos senyals o no. Potser són simple coincidències. Però m’han servit. Sí. Són coses que et fan pensar. Coses poc comunes i que et passen per davant. Almenys a mi m’han obert els ulls (me’ls han acabat d’obrir). Me l’he jugat. Jugar-se-la és difícil però ho he fet. Deixem-nos ara ja de romanços i juguem. Ara caldrà veure com queda el marcador després dels 90 minuts.

Ferran Grau

Epíleg
No vull ser alliçonador, ans al contrari. Pretenia escriure un conte inicialment. Quan portava algunes ratlles em vaig adonar que estava relatant la història al peu de la lletra i vaig decidir, arribat en aquest punt, continuar. He pensat molt aquests dies en el fet de ser valent. Això sí, coratge però carregat d’honestedat. Sols vull animar a tothom a ser valent, a no enfonsar-se i a fer un vot de confiança a l’esperança. Sols això. Gràcies.