Fer el “clic”

L’he sentit anomenar de moltes maneres. Per exemple famòvil, clip, clit, nino o magiclic, però a casa meva era el clic. Vaja, els clics! Entre ma germà (1987) i jo (1982) n’havíem arribat a tenir prop de tres-cents ben bé. Fa uns dies, va aparèixer un d’ells damunt d’un llibre de la biblioteca familiar. Què fos un títol de Miguel de Unamuno poc hi te a veure en el desenllaç, però era una dada que si més no em va quedar a la retina. Estava palplantat o seria millor dir palplantada -ja que era femella- amb aquell color lluent de plàstic del que està fet. Caracteritzada a més amb un plec rígid de faldilla blava i uns leggins blancs que li cobrien també els botins. Aquesta figura de la família del grup empresarial bavarès Brandstätter té una particularitat que ja de marrec m’atreia com l’agulla al nord: els seus pentinats eren intercanviables. Cosa, la de la perruqueria estàtica, que permetia canviar de cuir capil·lar a cada un dels teus homenets de la mà de grapa. Amb un simple ‘clic’ (vés per on!) feies metxes, extensions, crepats i fins i tot