Fer el “clic”

L’he sentit anomenar de moltes maneres. Per exemple famòvil, clip, clit, nino o magiclic, però a casa meva era el clic. Vaja, els clics! Entre ma germà (1987) i jo (1982) n’havíem arribat a tenir prop de tres-cents ben bé. Fa uns dies, va aparèixer un d’ells damunt d’un llibre de la biblioteca familiar. Què fos un títol de Miguel de Unamuno poc hi te a veure en el desenllaç, però era una dada que si més no em va quedar a la retina. Estava palplantat o seria millor dir palplantada -ja que era femella- amb aquell color lluent de plàstic del que està fet. Caracteritzada a més amb un plec rígid de faldilla blava i uns leggins blancs que li cobrien també els botins. Aquesta figura de la família del grup empresarial bavarès Brandstätter té una particularitat que ja de marrec m’atreia com l’agulla al nord: els seus pentinats eren intercanviables. Cosa, la de la perruqueria estàtica, que permetia canviar de cuir capil·lar a cada un dels teus homenets de la mà de grapa. Amb un simple ‘clic’ (vés per on!) feies metxes, extensions, crepats i fins i tot permanents a tota la superpoblació de nans inerts d’ulls rodons i somriure fix. La meva paüra de primària residia en el fet que si un d’ells es quedava calb, en el seu interior cranial no hi havia res de res. Els clics no tenien cervell (almenys a inicis dels noranta). La por marxava de cop quan imaginava que en aquell espai buit hi podien cabre idees, reflexions, preguntes, arguments i fins i tot sentiments de tot tipus. A més, resulta que el mag d’Oz em va donar la idea per superar traumes d’infància. Lluny han quedat aquells dies del “planeta imaginari”, però com comença a ser habitual en el meu camí, els capítols biogràfics es donen la mà.

Els dos darrers mesos, he estat un Playmobil sense pentinat. Sec, exprimit i nul. Com si al meu cap hi hagués el mateix que el que posseeixen ells: o sigui res.

Però com són les coses! El pànic que em produïa aquesta sensació desapareix a l’instant i comença a emplenar-se –la testa adormida- de tot allò que havia esborrat (o oblidat momentàniament). Talment com quan emplenava amb la meva imaginació els ninots mancats de matèria gris. Els Playmobil són la clau. Sabeu per què? Perquè gràcies a ells, jo he fet el “clic”.

Ferran Grau