l l e i d i n g . c o m

Tucker Max

lleiding — Tue, 25 Aug 2009 17:32:48 +0000

Hoy me apetecía actualizar, mejor dicho resucitar, mi blog meses después de mi última entrada. Para tal fin he decidido empezar con una breve reseña de uno de los pocos libros que me he leído hasta ahora este verano. Se trata de una obra literaria que con total seguridad no pasará a la historia, que no destaca por la belleza del lenguaje utilizado por el autor, pero que sí tiene un valor especial para mí. Además hizo que me partiera de la risa, incluso en mayor medida que con las obras antológicas de Buenafuente que recogen sus mejores monólogos, por poner un ejemplo.

Todo empieza un día de octubre de 2008 cuando uno de mis compañeros de piso durante mi estancia en Edwardsville, Illinois, Estados Unidos de América, Conrad Manske- con quien tuve mis más y mis menos -me aseguró que si quería echar unas carcajadas y al mismo tiempo conocer más sobre la cultura pop y el estilo de vida de los jóvenes en Norteamérica estaba obligado a leerme: I hope they serve beer in hell by Tucker Max (Espero que sirvan cerveza en el infierno de Tucker Max). Mi compañero de piso me hizo entrega del libro como aquel que hace gala de un tesoro bien guardado con mucho orgullo que tienes ganas que otra gente vea.

Según las pertinentes explicaciones que Manske me dio en ese momento, el infame autor de esta obra maestra es un joven abogado que cansado y harto del estrés y los abusos en los despachos ahora se gana la vida escribiendo en un sitio web sobre sus aventuras sexuales, ‘excursiones’ nocturnas, anécdotas de tipo escatológico, locuras inconcebibles a lo largo y ancho de los EEUU además de miles de burradas que pasan por su cabeza. Un conjunto de pequeños relatos queMax finalmente ha podido recopilar en un libro que ha salido al mercado gracias a un editor sin decencia, principios ni escrúpulos, que no está muy bien de la cabeza, pero, que como ha quedado sobradamente comprobado sí tiene una granvista para los negocios editoriales.

Os voy a traducir a continuación la sinopsis que el autor hace sobre sí mismo y su persona obra, en la contraportada del libro:

“Mi nombre es Tucker Max y soy un gilipollas. Me emborracho excesivamente en momentos totalmente inadecuados No tengo en cuenta para nada las normas sociales. Hago lo que sea para satisfacer todos mis caprichos. Ignoro por completo las consecuencias de mis actos. Me río de los idiotas i los presumidos. Me acuesto con muchas más mujeres de lo que es seguro y razonable. Generalmente, actúo como un gilipollas furioso. Aún así, contribuyo a la humanidad de una manera muy importante: Comparto mis aventuras con el mundo”

Para conocer mejor el personaje en cuestión podéis ver esta entrevista en profundidad que le hizo la periodista Jane Skinner en la cadena Fox News el 10 de mayo de 2006.

http://www.youtube.com/watch?v=jk_p3-4jM-Q

Incluso parece un tío tranquilo y muy paradito, incluso, o no?

Durante mi estancia en América tuve mucho tiempo para hacer muchas cosas coses excepto para leer libros (que no necesitara para mis clases en la Southern Illinois University de Edwardsville). Por lo tanto, decidí llevarme las historias de Tucker hacia Lleida ya que solo había tenido tiempo para dar una ojeada a algunas páginas y aprovechándomedel hecho que mi “compañero” Conrad no se acordaba ya del préstamo que me había hecho.

Y ahora hace un mes decidí por fin dedicar parte de mi tiempo en adentrarme por completo y con continuidad en las historias del joven abogado nacido en Atlanta .Tal como era previsible el resultado de este viaje ‘literario’ ha sido el hecho que no recuerdo haber reído nunca tanto, en voz alta, leyendo un libro, en toda mi vida. Sin lugar a duda, la lectura más divertida que puedo recordar.

En mi parecer la clave está en que el propio protagonista relata, en base a sus propias memorias, una serie de sucesos; la veracidad de los cuales se esfuerza en demostrar y a demás con notable éxito; que demuestran una vez más que la realidad puede superar la ficción y hacer cambiar nuestra concepción del concepto surrealismo.

Pensad en las tan exitosas películas de la gran saga American Pie y trasladad sus historias al mundo de lo real y lo más importante, del mundo adolescente al mundo adulto. Añadidle una pizca de ingenio y unas elaboradas descripciones de ambientes, personajes y escenarios. El resultado, el más puro estilo Tucker Max.

Hay que reconocer también que la forma en que Tucker se aproxima a las historias, con constantes explicaciones ycontextualizaciones junto con miles de referencias culturales, hace que el lector llegue a conocer y comprender los hechos con gran detalle. Una manera, sin duda, más que efectiva para atrapar al lector.

Considero que es necesario conocer este personaje para saber exactamente que tipo de actitudes tendríamos que intentar disuadir en nuestra sociedad mediante la educación, los valores y el civismo. Lo que quiere en realidad, Tucker Max, en mi opinión es alertar la sociedad americana sobre la existencia de ese tipo de personajes poniéndose a él mismo como el mejor ejemplo y por medio de una sátira irreverente poner en duda los resultados del sistema educativo y los pilares de lasociedad tradicional americana, si es que existen algunos. Un tema que podría abrir muchos debates y en el que no voy adentrarme en esta ocasión.

Si alguien, con un buen nivel de inglés americano coloquial- requisito indispensable – tiene ganes de “partirse el trasero” con esta publicación, que me lo comunique, que sin ningún reparo, le prestaré el libro para que lo pueda disfrutar antes deque yo lo mande de vuelta al otro lado del charco a mi amigo Conrad Manske, cosa que me comprometo a hacer en unos meses, o en unos años.

Podéis adquirir este libro por los mecanismos habituales, entre los que destaca la página www.amazon.com y podéis conocer mucho más sobre esta autor y sus nuevos proyectos literarios en www.tuckermax.com.

Para aquellos que no estén muy familiarizados con las referencias culturales americanas, y el inglés coloquial americano, una recomendación: www.urbandictionary.com

Y ya cuando me disponía a poner la rúbrica a esta crítica literaria descubrí navegando por la red de redes que el próximo día 25 de setiembre se estrena en los EE UU no más ni menos que la versión cinematográfica de I hope they serve beer in Hell. Ya estoy impaciente para bajármela de internet. De momento, me tengo que conformar con ver el tráiler, que no tiene desperdicio.

http://www.youtube.com/watch?v=FXTmNApNrxM

Àngel López Peiró

La millor actriu còmica de Catalunya

lleiding — Fri, 07 Aug 2009 14:45:56 +0000

Tinc el privilegi de conèixer la millor de la seva generació. És sens dubte la que té aquest talent més desenvolupat. Curiosament, de còmiques catalanes no n’hi han gaires. Podríem dir noms però ens queden lluny: Mari Sant Pere, Mercè Comes i alguna que altra més que no citem per manca d’espai. Veieu com d’humoristes femenines no en sabem dir més de tres a Catalunya? I qui és la referent actual? Ara ja podem respondre a la pregunta. La que us presento és la que controla més el tempo, actriu de cap a peus, sap adequar-se a qualsevol registre còmic (també dramàtic, en tinc constància) que li plantegi el repte professional. Nascuda més o menys quan Nadia Comaneci guanyava medalles amb un potent teló d’acer latent en el context polític i social de l’època, té encara una última virtut: adapta el llenguatge clàssic (la ràdio) a nous llenguatges. És ràpida, intuïtiva, gentil, intel·ligent, humana, tenaç, guapa i maresmenca. I per més inri, l’estimo. És

l’Elisenda Pineda.

FERRAN GRAU

Carta a Mark Zuckerberg

lleiding — Fri, 10 Jul 2009 07:45:49 +0000

Distingit senyor, permeti que m’adreci a vostè com a persona que s’està plantejant d’entrar a formar part de la seva xarxa social batejada amb el nom de Facebook. Sé que vosté va fundar aquest espai de connexió a la seva època d’estudiant a Harvard i la seva idea inicial era poder estar en contacte amb els seus companys del campus, però com haurà notat (amb el temps i una canya) això se li ha escapat de les mans i ara, ja hi ha més de 150 milions de persones a tot el planeta que es connecten de forma periòdica per saber com estan els amics, per buscar-ne de perduts o bé per apuntar-se a grups com els de la plataforma “protegim l’horta de Lleida”, “m’agrada els caragols a la llauna amb all i oli”, “I bet i can find 1 milion people who want Barack Obama President”…

El cas és que a la feina, als sopars familiars o a les tertúlies radiofòniques, tothom parla del fenomen Facebook. Sembla que si no hi ets, no existeixes! I jo… encara no sé si vull existir. Oi que no li sap greu que m’ho rumii uns dies?

El saluda atentament un lleidatà indecís.

Lluc López

Fer el “clic”

lleiding — Thu, 07 May 2009 16:30:36 +0000

L’he sentit anomenar de moltes maneres. Per exemple famòvil, clip, clit, nino o magiclic, però a casa meva era el clic. Vaja, els clics! Entre ma germà (1987) i jo (1982) n’havíem arribat a tenir prop de tres-cents ben bé. Fa uns dies, va aparèixer un d’ells damunt d’un llibre de la biblioteca familiar. Què fos un títol de Miguel de Unamuno poc hi te a veure en el desenllaç, però era una dada que si més no em va quedar a la retina. Estava palplantat o seria millor dir palplantada -ja que era femella- amb aquell color lluent de plàstic del que està fet. Caracteritzada a més amb un plec rígid de faldilla blava i uns leggins blancs que li cobrien també els botins. Aquesta figura de la família del grup empresarial bavarès Brandstätter té una particularitat que ja de marrec m’atreia com l’agulla al nord: els seus pentinats eren intercanviables. Cosa, la de la perruqueria estàtica, que permetia canviar de cuir capil·lar a cada un dels teus homenets de la mà de grapa. Amb un simple ‘clic’ (vés per on!) feies metxes, extensions, crepats i fins i tot permanents a tota la superpoblació de nans inerts d’ulls rodons i somriure fix. La meva paüra de primària residia en el fet que si un d’ells es quedava calb, en el seu interior cranial no hi havia res de res. Els clics no tenien cervell (almenys a inicis dels noranta). La por marxava de cop quan imaginava que en aquell espai buit hi podien cabre idees, reflexions, preguntes, arguments i fins i tot sentiments de tot tipus. A més, resulta que el mag d’Oz em va donar la idea per superar traumes d’infància. Lluny han quedat aquells dies del “planeta imaginari”, però com comença a ser habitual en el meu camí, els capítols biogràfics es donen la mà.

Els dos darrers mesos, he estat un Playmobil sense pentinat. Sec, exprimit i nul. Com si al meu cap hi hagués el mateix que el que posseeixen ells: o sigui res.

Però com són les coses! El pànic que em produïa aquesta sensació desapareix a l’instant i comença a emplenar-se –la testa adormida- de tot allò que havia esborrat (o oblidat momentàniament). Talment com quan emplenava amb la meva imaginació els ninots mancats de matèria gris. Els Playmobil són la clau. Sabeu per què? Perquè gràcies a ells, jo he fet el “clic”.

Ferran Grau

Feu neteja!

lleiding — Mon, 27 Apr 2009 17:25:00 +0000

Sempre és un bon moment per re-inventar-se a un mateix. I avui, espantat per les bombes que cauen a l’altre costat de planeta, em veig forçat, per circumstàncies més properes, a fer un canvi vital i buscar nous camins que em portin a millors horitzons. Per això i, seguint les indicacions del meu coach personal, he decidit començar de nou trencant amb tot allò que em lliga amb el passat i que no em deixa volar a la velocitat de creuer que es suposa. Vull dir que m’estic desprenent d’aquells bens materials que no em serveixen de res ja que ja han complert la seva missió (bàsicament em refereixo a aquells objectes que em recorden a qui vull oblidar…). Llibres, CDs, cassettes, revistes, quadres, làmpares, posavasos, mugs, fotos, postals, cartes, dibuixos, figures, souvenirs, caixes, més caixes… muntanyes de records. Tot ocupa lloc físic i mental i per això m’han recomanat que deixi lliures aquests espais per, d’aquesta manera, poder tornar a omplir-los. Perquè… què ens aporta mantenir coses velles? què guanyem tenint i amuntegant desenes i desenes de coses? Res! Hem de fer un plantejament similar al que fem amb la roba. A que quan la roba ha passat de moda o bé quan ens ha quedat petita, la llancem o la regalem als pobres? Doncs amb la resta de trastes que s’amunteguen per casa hem de fer el mateix.

Per això aquesta setmana estic fent neteja i he d’admetre que es tracta d’un exercici alliberador, divertit, refrescant, saludable, agradable, reconfortant i, també, generós.

I reflexiono entre viatge i viatge al contenidor: vols dir que els israelians, palestins, somalis, srilankians, afganesos, sudanesos, iraquians, paquistanesos… no haurien de fer com jo i llançar tot allò del passat que no els deixa evolucionar i així poder disposar d’espai lliure pel… diàleg… per la pau?

Feu neteja!

El link dels seus ulls o la referència de la seva mirada

lleiding — Tue, 21 Apr 2009 16:53:47 +0000

Devien ser la seva mare i la seva tieta. O devien ser la germana i la cosina gran (vegeu www.infocorazon.com). Qui eren elles dues tant li fa. La qüestió és que la tercera era ella (vegeu www.imdb.com). Saltironejant i cantant una cançó infantil (vegeu http://pelsnens.blogspot.com/) per sota el nas esperava com les dues adultes recollien calés de “La Caixa” (vegeu www.lacaixa.es). Però com sempre i com se’ns recomana quan escrivim (vegeu www.23catalans.com), contextualitzem i ubiquem la situació (vegeu www.auladeescritores.com):

Dilluns pre Sant Jordi (vegeu www.gencat.cat). Barri de la Barceloneta (vegeu www.bcn.es). 15.20 hores (vegeu www.swatch.com). Camino amb pas lent però ferm direcció la parada de metro de la línia groga (vegeu www.tmb.net). Encara degusto entre les genives i la llengua el sabor tipus menta silvestre de la pasta de dents (vegeu www.licordelpolo.es) i duc el cabell humitejat de la dutxa (vegeu www.hys.es i www.aiguesdebarcelona.es).Vesteixo molt còmode però amb certa elegància ja que em dirigeixo a un destí que ho requereix (vegeu www.carhartt.com i www.loreakmendian.com). Avui, no tinc el dia però m’estic esforçant (vegeu www.facebook.com). Porto un llibre per llegir mentre duri el curt trajecte (“Com mirar la tele sense prendre mal”. Piti Espanyol. Pagès editors, 2009). Mentre camino, rumio la secció de demà (“El Grau al Cul” amb un servidor. Dimarts i dijous a les 9.20 hores aproximadament) al Fricandó matiner de RAC 105 amb en Vadó Lladó (vegeu www.rac105.cat). Cau alguna que altra gota (vegeu www.meteo.cat) però no duc paraigües (vegeu www.elspets.com). Creuo el pas de zebra i un cotxe (vegeu www.renault.es) se’m queda a mitja esnifada de les cames (vegeu www.dgt.es). Vaja! He estat a un pèl de reencarnar-me (vegeu www.sfbsa.es). En aquell moment on gairebé deixo la vida (vegeu www.herencias.com) ella crida de l’ensurt (torneu a www.imdb.com). Jo somric (torneu a www.rac105.cat) pel seu esgarip infantil (vegeu www.iconocast.com/News_Files/ZZZSPNZ9/News8.htm) i me la miro a través de les ulleres de miop (vegeu www.rayban.com) i no puc fer res més que quedar-me congelat a la vorera (vegeu www.laduladelsbufons.ppcc.cat/).

(…)

Aquella mirada que em llança com una sageta em transporta a l’acte a un únic univers on sols existeix un pla, una sola dimensió. Tot s’atura i no em fa falta internet movie data base per reconèixer na Nerea Camacho. Aquella mirada que no fa referència a res més que a la seva mirada trenca els vidres orgànics de la imitació falsa de les ulleres de Woody Allen. Aquella mirada d’una nena en la qual Javier Fesser va veure una cosa absoluta, genuïna i original. Són uns ulls extraordinaris que per més que vulguis –com uns ulls que jo em sé- mai es podran linkar.

Ferran Grau

Sense sentit

lleiding — Thu, 02 Apr 2009 12:31:42 +0000

Aquesta preposició diuen que expressa relacions que denoten exclusió, mancança, privació absoluta. Sense sostre, sense títol, sense faltes, sense fronteres, sense fum, sense joguines, sense embuts, sense fils, sense barreres, sense nom, sense autoritat, sense soroll, sense límits, sense vergonya, sense diners, sense estat, sense sal, sense papers, sense resposta, sense categoria, sense motius, sense incidents, sense gluten, sense cap ni peus, sense fi, sense perdó, sense classificar, sense permís, sense fiança, sense suar, sense llàgrimes, sense parar, sense cotxes, sense identitat, sense paraules, sense mirada, sense esforç, sense carnet, sense violència, sense llum, sense ànim de lucre, sense pena ni gloria, sense feina, sense parella, sense precedents, sense cor, sense fer ganyotes, sense sentit de l’humor, sense brillar, sense so ni to, sense memòria, sense tu, sense terra, sense aval. Tots aquests mots tenen una relació d’exclusió, mancança o privació absoluta amb la preposició que els precedeix. Sense és res, amb és tot. Sense en anglès vol dir sentit. Us heu adonat que “sense sentit” és una paradoxa?

Ferran Grau

Jugar-se-la

lleiding — Wed, 21 Jan 2009 18:28:48 +0000

Episodi 1. El joc dels desitjos. L’últim cap d’any ha estat diferent. Per molts motius, però sobretot per un (potser hauria d’escriure aquest article indefinit amb majúscula –Un-). Posem-nos en situació: Nit del trenta-u de desembre. Sopar d’amics càlid (sense escarafalls, sense presses i el més important, sense cotilló. Gràcies!). Arriben les campanades, el raïm i el nou any. Just després juguem a buscar un concepte en un sol mot que resumeixi el desig pels propers 365 dies. No recordo les paraules de la resta. El Raïmat rosat comença a fer el seu efecte. Bé, sols recordo el d’una noia de Premià que diu el meu nom (premonitori?). Van passant els torns i tothom va dient fins que em toca a mi. Dic ‘tovallola’. Silenci a la sala que demana explicacions a crits. Acoto ‘no llençar la tovallola’. Demano això perquè sóc cagat (encara que no ho sembli) de naturalesa.

Episodi 2. Hèrcules Dual. Despistat, descuidat, deixat, encantat, desorientat, descaminat, extraviat, remot, llunàtic, il·lús, somiatruites, en òrbita, líric, sideral, enrevessat, enfurismat, feble, aprensiu, divagador, desinflat, contradictori, ploraner, fluix, innocent, carallot, pesat, extens, profund, remenador, introvertit, estrambòtic, sòmines, esbojarrat, desenfrenat, eixelebrat, alienat i fins i tot, a vegades, capdecollons. Qualsevol d’aquests mots m’adjectiva. I més encara, tots sumats em formen. A més, cal afegir-hi el d’auto complaent, el d’hedonista a temps parcial, el d’anedònic i aquell que defineix la baixa autoestima que no recordo ara com es diu.

Mirant aquest primer paràgraf amb una distància prudencial, m’adono que l’hauria pogut escriure Peter Parker, Bruce Wayne o el mateix Clark Kent. Però no! L’he escrit jo mateix i m’hi sento identificat al complet. Al 100%. Els tres personatges són així, tenen aquestes característiques psicològiques. Però en certs moments els desapareixen o se’ls-hi transformen. Tenen un alter ego, una altra cara de la moneda. Són duals. Son gent corrent –un fotògraf, un empresari i un periodista- de dia i en condicions favorables per la resta de la societat. Són herois súper de nit i quan la gamberrada s’accentua als carrers de les seves respectives ciutats –Nova York, Gotham City i Metropolis-. En definitiva, són cagats quan són homes. Valents vestits d’heroi.

Episodi 3. Senyal. Sempre m’ha fet una ràbia horrorosa una frase que he sentit les pelis. La de “Dios me ha enviado una señal”. Llampegar es considera senyal? Una posta de Sol és una senyal? Un calçotets bruts són una senyal? I uns ous podrits?
Tot i això, m’he vist obligat a mossegar-me la llengua. He rebut dos senyals sobre un fet que m’obsessionava darrerament: jugar-me-la. Jugar-se-la no és fàcil. Jugar-se-la al “todo o nada”, jugar-se la última carta, apretar les dents i endavant les atxes costa força. Si ets un cagat… més! Però algun producte diví de rebaixes se m’ha plantat als nassos.

Episodi 4. Primera senyal o la manta vermella. Dissabte al matí. Platja de la Barceloneta. Bon Sol i olor a sal. Seiem a la sorra amb la noia de Premià que diu el meu nom per cap d’any. Deixa la seva bossa de mà al seu darrera. Mirem les gavines en silenci durant dos minuts. De cop i volta, se n’adona que la bossa ha desaparegut. Em poso de peus. Em cago de por, però respiro a fons. Veig els interfectes a trenta metres. Duen la bossa enrotllada en una manta vermella. Em poso a córrer darrera seu. La meva llebre és la manta vermella perquè ells van de negre. Corro tant i tant ràpid que m’atanso a ells mica en mica. Sols veig la manta vermella. La manta vermella. Vermella. Corro més ràpid (gràcies als entrenaments). Estic a un metre dels dos. Salto. Aixeco la cama. Li clavo un mastegot a l’esquena al que duu la manta. La bossa torna a ser nostra. Els dos lladres escapen. Al denunciar-ho, els Mossos (menjant-se una sèpia a la planxa davant del lloc dels fets) em diuen que se’m podria fitxar pel cos. Recrimino que sóc no apte ja que no faig els 170 centímetres d’altura mínims. Tampoc anhelo aquest lloc de treball.

Episodi 5. Segona senyal o clau trencada. Primera hora del matí. Surto de casa per anar-me’n a fer de periodista. Poso la clau al pany i sense fer ni molla de força parteixo la clau. Miro darrera meu per si Uri Geller volta pel replà de l’escala. Però no. He aixafat la clau. Per cert, la clau és daurada.

Episodi 6. Càbala. Davant de les dues senyals, començo a buscar relacions, símbols hipertextuals, conjuncions d’astres. Vaja, em començo a capficar en el tema. Fins i tot he buscat la següent relació que escric en un paper:
Clau daurada igual a escut daurat.
Manta vermella igual a color de la sang.
Guifré el Pilós utilitza un escut daurat i la seva sang.
Jo sóc català, ergo existeix relació.
Em miro el que he escrit. Aixeco la vista. Sento llàstima i trenco el paper.

Episodi 7. Deixem-nos de romanços.
He rebut dos senyals o no. Potser són simple coincidències. Però m’han servit. Sí. Són coses que et fan pensar. Coses poc comunes i que et passen per davant. Almenys a mi m’han obert els ulls (me’ls han acabat d’obrir). Me l’he jugat. Jugar-se-la és difícil però ho he fet. Deixem-nos ara ja de romanços i juguem. Ara caldrà veure com queda el marcador després dels 90 minuts.

Ferran Grau

Epíleg
No vull ser alliçonador, ans al contrari. Pretenia escriure un conte inicialment. Quan portava algunes ratlles em vaig adonar que estava relatant la història al peu de la lletra i vaig decidir, arribat en aquest punt, continuar. He pensat molt aquests dies en el fet de ser valent. Això sí, coratge però carregat d’honestedat. Sols vull animar a tothom a ser valent, a no enfonsar-se i a fer un vot de confiança a l’esperança. Sols això. Gràcies.

Sóc bradicàrdic, una contrasenya i a sobre, tinc facebook

lleiding — Tue, 02 Dec 2008 17:54:35 +0000

Moltes vegades em sento un noningú. Com si fes equilibris al marge d’una línia traçada a terra. Com un nàufrag que el rescaten cinc anys després de l’accident. Tinc molts cops la necessitat de comprar-me una pilota de voleibol i pintar-li uns ulls i una boca i batejar-la amb el nom de Wilson. Em passa normalment quan fa molt fred. Deu ser que estic aletargat com els óssos dels Pirineus. Tot i que aquest hivern ja no estic aïllat. Ja sóc algú. Sóc integrant del facebook. Tinc amics, amics d’amics i amics desconeguts que volen ser amics meus. Algunes de les meves intimitats s’airegen a la babalà i a més, certs snobs (que se’m copien les ulleres) em critiquen per caure en la temptació de fer-me soci d’aquesta xarxa social d’amics. Ah! I per més inri, se m’inunda el correu d’avisos quan algú –ben intencionat, és clar- m’escriu al mur. Tot plegat, molt bonic! En vista de tanta contradicció estic pensant seriosament tornar a ser un noningú i deixar de banda aquesta opció que em brinda internet de reunir-me de nou amb els meus companys de l’E.G.B. Sincerament ho estic valorant.

Amb aquestes reflexions -si en podem dir així- no critico el bon ús que se’n tregui d’aquest sistema, ans al contrari. Simplement no va amb mi i llestos. Però com que he trobat el gust a ser un més i deixar de ser un aletargat, he buscat algunes excuses mentals per redefinir qui sóc.

Excusa número 1.

Recentment m’han practicat un electrocardiograma rutinari. M’han diagnosticat bradicàrdia. O sigui, tinc una freqüència cardíaca inferior a 60 pulsacions per minut. El cor em va més lent que a la resta de mortals (a vegades desitjaria que fos el cervell el lent). Vaja, que tinc les mateixes pulsacions per minut que Miguel Indurain. Això explicaria els entrenaments sàdics diaris de running de 50 minuts que faig pels carrers de Barcelona i de Lleida sense pena ni glòria.

Excusa número 2.

Sóc una contrasenya de l’ordinador d’un company periodista. És a dir que entra a la seva sessió amb “ferrangrau”, tot junt i en minúscules. No revelaré el seu nom, però quan m’ho va dir em vaig sentir orgullós. Per ser jo la contrasenya i per dir-me-la.

Excusa número 3.

Em quedo a gust dient que em borraré del facebook (Tots sabem que no ho faré).

Davant de tanta excusa, crec que ja sé com sóc i qui sóc. Algú a qui el fred li afecta i bastant. Sigueu feliços i Bones Festes per avançat.

Ferran Grau

Nou procediment per robar cotxes

lleiding — Sun, 30 Nov 2008 06:54:06 +0000

M’agradaria penjar-vos el mail que em va passar (de forma personal) un conegut regidor d’ajuntament lleidatà i que a ell li havia enviat un no-menys-popular directiu de consell comarcal esportiu. El correu deia textualment així (copypasting): "Imagina que vas a buscar el teu cotxe que has deixat aparcat; obres la porta, entres, poses el seguro a les portes, encens el motor i poses la marxa endarera. ¿No ho fas sempre així? Mires a la finestra de darrera pel mirall retrovisor i veus una fulla de paper gran enganxada al vidre posterior. Llavors poses la palanca en punt mort, obres la porta i baixes del cotxe per treure el paper (o el que sigui) que t’obstrueix la visió. Quan arribes a la part posterior, apareix el lladre de sobte, entra i se’n va amb el teu automòbil –el motor estava encès, el teu maletí, bossa o cartera estaven a dins- i pràcticament t’atropella en la fugida.

L’assegurança no en vol saber res.

AQUESTA ÉS UNA NOVA MODALITAT, SI VEUS UN PAPER PEL RETROVISOR, O ALTRA COSA,
¡NO BAIXIS!

Marxa!!! pots treure el paper de la lluneta més endavant, i agrairàs haver rebut aquest correu…. i envía’l als teus amics…..
Això no és una cadena…… és un servei amistós."

Veieu com els funcionaris serveixen per algo!

Roc