Jugar-se-la

Episodi 1. El joc dels desitjos. L’últim cap d’any ha estat diferent. Per molts motius, però sobretot per un (potser hauria d’escriure aquest article indefinit amb majúscula –Un-). Posem-nos en situació: Nit del trenta-u de desembre. Sopar d’amics càlid (sense escarafalls, sense presses i el més important, sense cotilló. Gràcies!). Arriben les campanades, el raïm i el nou any. Just després juguem a buscar un concepte en un sol mot que resumeixi el desig pels propers 365 dies. No recordo les paraules de la resta. El Raïmat rosat comença a fer el seu efecte. Bé, sols recordo el d’una noia de Premià que diu el meu nom (premonitori?). Van passant els torns i tothom va dient fins que em toca a mi. Dic ‘tovallola’. Silenci a la sala que demana explicacions a

Sóc bradicàrdic, una contrasenya i a sobre, tinc facebook

Moltes vegades em sento un noningú. Com si fes equilibris al marge d’una línia traçada a terra. Com un nàufrag que el rescaten cinc anys després de l’accident. Tinc molts cops la necessitat de comprar-me una pilota de voleibol i pintar-li uns ulls i una boca i batejar-la amb el nom de Wilson. Em passa normalment quan fa molt fred. Deu ser que estic aletargat com els óssos dels Pirineus. Tot i que aquest hivern ja no estic aïllat. Ja sóc algú. Sóc integrant del facebook. Tinc amics, amics d’amics i amics desconeguts que volen ser amics meus. Algunes de les meves intimitats s’airegen a la babalà i a més, certs snobs (que se’m copien les ulleres) em critiquen per caure en la temptació de fer-me soci d’aquesta xarxa social d’amics. Ah! I per més inri, se m’inunda el correu d’avisos quan algú –ben intencionat, és clar- m’escriu al mur. Tot plegat, molt bonic! En vista de tanta contradicció estic pensant seriosament tornar a ser un noningú i deixar de banda aquesta opció que em brinda internet de reunir-me de nou amb els meus companys de l’E.G.B. Sincerament ho

Nou procediment per robar cotxes

M’agradaria penjar-vos el mail que em va passar (de forma personal) un conegut regidor d’ajuntament lleidatà i que a ell li havia enviat un no-menys-popular directiu de consell comarcal esportiu. El correu deia textualment així (copypasting): "Imagina que vas a buscar el teu cotxe que has deixat aparcat; obres la porta, entres, poses el seguro a les portes, encens el motor i poses la marxa endarera. ¿No ho fas sempre així? Mires a la finestra de darrera pel mirall retrovisor i veus una fulla de paper gran enganxada al vidre posterior. Llavors poses la palanca en punt mort, obres la porta i baixes del cotxe per treure el paper (o el que sigui) que t’obstrueix la visió. Quan arribes a la part posterior, apareix el lladre de sobte, entra i se’n va amb el teu automòbil –el motor estava encès, el teu maletí, bossa o cartera estaven a dins- i pràcticament t’atropella en la

Genial innovació

Hi ha qui decideix innovar posant una cirereta de color lila a sobre d’un “llit de patates baby”. Hi ha qui innova posant daus de salmó de Noruega dins el bec d’un “cotxinill laqueat”. I hi ha inclús algun il·luminat que innova posant en un plat d’espaguetis, una dotzena de caragols a la gormanta sense clasca. Això està força bé i efectivament, tots ells estan innovant però sota el meu humil criteri, la innovació ha de ser quelcom més i ha d’anar més enllà de la simple actualització o modernització de la combinació i/o preparació dels aliments. Per mi, la innovació ha de ser una coseta més TOTAL. COMPLERTA. Quan un restaurador fusiona 2 elements que poden semblar poc propers o a priori incombinables, està fent innovació però pel meu gust això hauria de procurar fer-ho dins un contexte únic… en un ambient màgic. Vull dir que no pots anar d’innovador mentre tens un local de lo més carca i aburrit, oi? Tot ha de tenir el seu ordre i la seva harmonia. Precisament per això us vull presentar un local que és totalment conseqüent amb la innovació, com jo l’entenc. Un local on la qualitat de les matèries primeres i la disposició de les mateixes en el plat està en total sintonia amb la decoració i l’ambientació del seu local. Estic parlant del Genial (Xalet a l’Avda.Navarra, 1). Aquest “moderno” restaurant (com diu la meva iaia) juga amb els elements visuals i presenta al client un espai totament simètric amb la cuina que s’hi ofereix. Un restaurant on tens una decoració rotllo iKea però amb el gust del disseny i la vanguàrdia al més pur estil Barcelona. Un local que cuida al màxim el més petit detall. un exemple clar d’això seria el seu lavabo. En la foto que il·lustra aquest post podem veure el tractament que en fa el genial propietari del Genial a un espai tan, habitualment, poc-promocionable com és el WC de senyors. Quina màgia. Quin gust. Quin atreviment… posar una reproducció d’un Botero a sobre d’un taulell d’anuncis on estan penjats els resultats del futbol del cap de setmana… i què en direu de l’original tapa del lavabo… de lo més atípica! Quina manera

En Jan i la revolució

Sembla estrany però set dies justos després que el President del Barça em comenta en públic que sóc un Joel Joan de butxaca es repeteix el mateix capítol de forma idèntica. Laporta s’estrena de presentador (juntament amb Marta Ferrussola) del nou llibre de Lluís Llongueras titulat “Diàlegs amb un gèminis”(Dilluns 9 de novembre. 20:00h. Casa del llibre. Passeig de Gràcia 62). Hi assisteixo com a redactor. I de nou, en acabar l’acte em compara amb l’actor català i catalanista, però puntualitzant en la miniatura. Joel Joan, a part de ser el responsable de la millor sèrie televisiva que ha parit aquest país malauradament no normalitzat és un revolucionari de les idees. Crea opinió favorable i desfavorable. Laporta també ho fa. Davant la meva atenta mirada d’idil·li fisonòmic amb l’advocat,

FingerPlat… t’estàvem esperant!

Si l’altre dia us vaig parlar d’un invento revolucionari que va nàixer amb l’objectiu de deixar lliure les mans per poder ocupar-les en altres menesters, deixeu que avui us presenti un aparell que té la mateixa missió. Estic parlant del FingerPlat, un nou artilugi que revolucionarà el món del càtering i l’hostaleria, en general. L’invento està creat pel Taller de Màrketing de la factoria Tugues i té un mecanisme bastant senzill format per un plat d’uns 7cm de diàmetre que està unit a una anella (tipo anell) per tal que pugui posar-se a dit (veure foto). Amb el FingerPlat els comensals poden aguantar en una sola mà, una copa de cava (o de vermut) alhora que aguanten un canapè, amb el FingerPlat, s’enten! El genial ingeni ja ha traspassat barreres i restauradors de la talla del Pepito de la Fonda i el Moncho’s de Barcelona ja s’han

Joel Joan, Joan Laporta, una noia de Premià, la meva mare i jo

Miro l’agenda. Dilluns 3 de novembre de 2008. 19:30 hores de la tarda. Assisteixo a la presentació del “Llibre d’Or de l’Esport Català” en condició de redactor. Entre esportistes de renom i representants de federacions, sobresurt informativament la presència del president del Barça. Els companys dels mitjans gràfics se li balancegen a sobre per buscar la millor instantània. Laporta seu al costat de Manel Estiarte. Jo m’he quedat darrera dels fotògrafs amb el micròfon de la ràdio observant l’estampa. Seguidament, Laporta li fa un comentari a Estiarte, em miren els dos mentre el presi m’assenyala. Veu que m’estranyo pels gestos. Laporta es dirigeix a mi i em diu en veu